Si miro els altres, em veig a mi mateixa?
Què em crida l’atenció de la realitat que observo? Si mirem una persona jove que condueix un cotxe de luxe, per exemple, podem fixar-nos en diferents aspectes:
– Possiblement li han deixat perquè és massa jove per poder-se pagar un cotxe així.
– De quina manera il·legal haurà aconseguit els diners?
– Quina manera de cridar l’atenció!
– El món està mal repartit
– Aquest cotxe deu gastar moltíssim
O potser…
– Quina sort té aquesta persona de conduir un cotxe tan maco i amb tantes prestacions
L’escena és la mateixa, les mirades no.
Mirem amb el cor i no amb el cervell, i el cor reflecteix el que sentim. Enveja, desconfiança, injustícia, escassetat o alegria expliquen les interpretacions anteriors d’un aspecte objectiu: una persona jove conduint un cotxe de luxe.
La mirada no es pot dissociar de l’essència d’un mateix, del paradigma que cadascú entén i des d’on contempla i interpreta el món.
Si és així, tot el que es veu tracta, en definitiva, d’un mateix. Els altres són, doncs, una oportunitat magnífica de reconèixer-me.
El contacte de la mà a la pell ens permet prendre consciència de la nostra pell que del contrari no sentim. El contacte amb l’altre em permet veure el meu interior i saber a través de quin filtre contemplo la vida.
