Actualment coexisteix en aquest país –i crec que el fenomen no és cap exclusiva hispànica- l’hàbit de senyalar l’escola com a correctora necessària de tots els vicis i insuficiències culturals amb el condescendent menysteniment del paper social de les mestres i els mestres. ¿Que es parla de la violència juvenil, de la drogoaddicció, de la decadència de la lectura, del retorn d’actituds racistes, etc? Immediatament salta el diagnòstic que situa –i no sense fonament- a l’escola el camp de batalla oportú per prevenir mals que més tard ja són dificilíssims d’eradicar” 

Fernando Sabater – El valor d’educar- 1997


També…

“No vamos a abundar en los reproches mutuos que salpican las relaciones entre docentes y padres de alumnos. Es lógico que se devuelvan la pelota entre ellos cuando el pequeño está en dificultades: los padres acusarán fácilmente de esto a los defectos del sistema o la incompetencia de los profesores. En cambio, atribuirán el éxito a las dotes naturales y a la inteligencia de su hijo” 

Malestar en el docente, Anny Cordié, 1988
i….

“Existen famílias donde los padres no cumplen tal papel de educadores y esto por razones muy diversas: ellos mismos no recibieron ninguna educación y no saben “como hacerlo” con sus niños y adolescentes; a veces renuncian por indiferencia, cansancio o extenuación, cuando sus condiciones de vida son demasiado duras, a veces tienen miedo de hacer daño, de actuar como gendarmes, creyendo conservar así el amor del niño.”

Malestar en el docente, Anny Cordié, 1988
Aquests tres textos ens parlaven a finals del segle passat de la complexitat del fet educatiu. Ens parlaven al segle passat com ho podrien fer ara, no són problemes de fàcil resolució. Sempre hi ha alguna cosa que no acaba d’anar en l’educació i això és lògic. Falla perquè els essers humans no som màquines que es puguin programar. Podem parlar doncs de la irreductible subjectivitat de l’esser humà. Educar, precisament vol dir donar compte de qui és i que vol aquell infant, nen o adolescent, no mirar de passar a tots pels mateix embut.

Provar d’educar als alumnes sempre serà un èxit a mitges i aquest èxit sempre serà relatiu a la visió del propi alumne. Aquesta és la veritable diversitat de l’esser humà, la relativitat del fet cultural que ens fa a tots diferents dins el que ens uneix. 

La solució, si es pot dir així, és que cadascú eduqui a la seva manera, però que ho faci de la millor manera possible. Educar ve del llatí ducere vol dir guiar. Poc més hem de pretendre que ser-hi per guiar, ser-hi per transmetre vitalitat i experiència a més de coneixements. Massa protecció pot condicionar als fills amb la por a volar, deixem-los errar, experimentar i explicar tot allò que els inquieti. Mirem de donar-los un bon lloc per poder enlairar-se.

Una relació de respecte amb l’infant i jove, amb el propi desenvolupament, amb les pròpies mancances i virtuts. Una educació ni massa laxa, ni massa dura, on al centre hi ha la situació personal.

Per acabar aquesta introducció voldria llegir un fragment inclòs a la Convenció dels Drets de la Infància recollits per les Nacions Unides,

“Educació

Tot infant té dret a l’educació i l’Estat té l’obligació d’assegurar-li almenys l’educació primària gratuïta i obligatòria. L’aplicació de la disciplina escolar haurà de respectar la dignitat de l’infant com a persona humana.

Objectius de l’educació

Els estats convenen que l’educació ha d’orientar-se al desplegament de la persona i les aptituds de l’infant, a fi de preparar-lo per a una vida adulta activa; i que ha d’infondre-li el respecte als drets humans fonamentals, el respecte envers els seus pares, la seva llengua i el seu entorn natural, i el respecte als seus valors culturals i nacionals tant com els de les altres civilitzacions.”

Què n’esperem de l’educació? Ha canviat molt la manera d’educar en els últims temps?

Responsabilitzem massa a les escoles de l’educació? Quin hauria de ser el paper de les famílies?

Una pregunta inevitable… Com incloem les omnipresents noves tecnologies en el fet educatiu?

És realment tan important educar? Quin component genètic inevitable té el desenvolupament de nens i adolescents?

I sobretot…

Com eduquem?