Quin paper va tenir Àfrica en la creació del món modern?

Guió: Joana López

12 de maig de 2026

Avui volem parlar d’una idea que pot semblar provocadora, però que és fonamental per entendre el món en què vivim: la modernitat occidental no s’explica sense Àfrica. Els relats tradicionals sobre la creació del món modern han situat sempre Europa al centre, mentre que Àfrica ha estat relegada a un segon pla o directament esborrada de la narrativa. Us convidem a fer un exercici de descentrament: què passa si invertim la mirada i situem Àfrica i els africans al centre de la història?

A finals de l’edat mitjana, l’oest africà era un espai de prosperitat extraordinària, amb regnes poderosos i rutes comercials d’or que fascinaven els europeus.

Abans que Colom travessés l’Atlàntic, Europa ja mirava cap a Àfrica buscant riquesa i oportunitats. I és aquí on comença a gestar-se el món modern, perquè d’aquest contacte inicial neix un sistema econòmic brutal: el comerç transatlàntic d’esclaus.

La història oficial parla de l’Era dels Descobriments i de la recerca d’Orient, però aquesta versió és incompleta. Autors com el periodista i acadèmic americà Howard W. French mostren que el veritable motor de l’expansió europea va ser l’interès per les societats de l’Àfrica Occidental. Va ser a les costes africanes on els navegants europeus van perfeccionar les tècniques de navegació i cartografia, i va ser l’or africà —explotat pels portuguesos a partir de 1471— el que va finançar les expedicions posteriors cap a l’Índic.

El capitalisme modern es construeix literalment sobre els cossos de milions d’africans esclavitzats al Nou Món. Les plantacions de sucre del Carib, les de cotó del sud dels Estats Units, les d’arròs i tabac… depenien d’una mà d’obra forçada que generava beneficis immensos. Aquests beneficis van impulsar la banca, les assegurances marítimes, el comerç internacional i la revolució industrial.

L’explotació d’Àfrica, però, no s’acaba amb l’esclavitud. Amb l’abolició, Europa inicia una nova etapa: el colonialisme, que reorganitza el continent per posar-lo al servei de les economies europees. L’espoli de recursos naturals continua sota formes neocolonials: multinacionals mineres, petrolieres i agroindustrials controlen recursos essencials per a la tecnologia, la indústria i el consum global. Tot i ser un dels continents més rics en recursos, gran part dels beneficis econòmics s’escapen cap al Nord Global. A aquesta realitat s’hi afegeixen conflictes armats, governs inestables i xarxes de corrupció vinculades al control de minerals estratègics, factors que agreugen la vulnerabilitat de les poblacions locals i obliguen moltes persones a desplaçar-se.

Aquesta paradoxa —riquesa natural, pobresa estructural— és un dels motors principals de la migració africana. Moltes persones no marxen perquè els seus països siguin “pobres”, sinó perquè la riquesa que generen no reverteix en el territori. Migrar no és una decisió individual desconnectada del passat, sinó una resposta a un ordre internacional profundament desigual. Les migracions africanes són un símptoma d’un sistema global que encara avui reprodueix jerarquies nascudes en l’era colonial.

Tot plegat ens porta a una conclusió incòmoda: el món modern —el nostre benestar, les nostres infraestructures, la nostra tecnologia— s’ha construït sobre una extracció sistemàtica de riquesa africana, tant humana com material. I, malgrat això, Àfrica continua sent representada com un continent pobre, dependent, conflictiu o “endarrerit”, una imatge que perpetua estereotips i oculta les responsabilitats històriques.

En definitiva, si volem comprendre el món modern, hem de reconèixer que sense Àfrica, el món tal com el coneixem no existiria.

Gràcies per escoltar-me.

Música:

Tiken Jah Fakoly – Plus rien ne m'étonne (Ja res em sorprèn)