Sé gestionar la meva buidor, crisi existencial o depressió?

09/06/26

Guió de Iolanda Montero

Buidor, crisi existencial, depressió, son espais comuns a moltes persones que ens trobem al voltant d’aquest interrogant. Una de les primeres lliçons que vaig aprendre quan m’iniciava en l’estudi de les relacions humanes, va ser que sense crisi, no hi ha evolució. És clar que no és la crisi per si mateixa la que ens fa evolucionar, sinó justament el que planteja aquest interrogant, la seva gestió.

La paraula gestió ve del llatí gestus, que originalment significava «expressar els propis sentiments a través del moviment corporal». Si fóssim capaços d’expressar els nostres sentiments, tant amb el nostre cos com amb les paraules, m’atreveixo a afirmar que de ben segur, la buidor, la crisi existencial i la depressió ja no serien espais comuns. La buidor, la crisi per qui soc i què faig i la pressió sostinguda que porta a la depressió, son el resultat d’una carrera sense fi per arribar enlloc.

La fita, sempre ha estat viure en coherència amb un mateix. Quan aquesta coherència es perd, vivim en crisi, pressionats i buits. Si a més, ens identifiquem amb aquest estat o fem servir possessius com la ‘meva’ buidor, ‘tinc’ una crisi existencial, ‘soc’ depressiva, la dificultat és més gran per a gestionar, expulsar o transmutar aquest estat. Un mai vol desfer-se una part de si mateix.

Només tenint en compte el significat etimològic de la paraula ‘gestió’ ja ens ajuda a alleugerir el dolor: proveu a dir la ‘meva buidor’ i ara dieu ‘sento’ buidor.

Quan expliqueu com us trobeu dieu ‘tinc una crisi existencial’ proveu a fer el canvi a ‘sento’ una crisi existencial. En comptes de ‘soc depressiva’ dieu ‘em sento’ depressiva. Aquest petit canvi, us ajuda a desprendre de quelcom que no us pertany i us regala la distància necessària per a guanyar perspectiva i sí, capacitat de ‘gestió’.

Ser capaç de gestionar, d’expressar el que estem sentint, ens porta de nou a discernir entre dos interrogants: ‘Per què?’ i ‘Per A què?’ Davant del patiment extrem tenim dues opcions: Sentir-nos o pitjor, saber-nos víctimes vulnerables de l’atzar maliciós, on es deixa el ‘Per què?’ o ser protagonistes capaços de trobar el sentit a tots els fets que ens porta la vida, que és el camí a voltes duríssim del ‘Per A què?

Des d’aquesta mirada, al valor etimològic de la paraula gestionar, sumem que primer ens cal trobar el sentit d’allò que vivim, per a després expressar-ho. Si el nostre gest és discernir el sentit de tot plegat, per fosc i dolorós que sigui aquest tot plegat, ja estem gestionant.

Quan més mal fa, més difícil i fins i tot contra natura pot semblar sostenir que la vida, sempre té sentit i que aquest sentit mai és el patiment per se. De vegades a la vida, desapareix tot allò que ens sostenia per a que ens puguem adonar que el pilar més gran, més fort i l’únic imprescindible per a viure amb la pau que dona la coherència interna és un mateix.

És com quan estem a una habitació fosca, pintada de negre, sense cap finestra. Si sentim que res es pot fer enmig de la foscor i ens quedem quiets, podem estar a vint centímetres de l’interruptor o de la porta i morir a la foscor.

Saber gestionar la buidor, la crisi existencial, la depressió, implica ser capaços de viure sabent que tot té sentit, encara que en un primer, segon, tercer i tants moments com calguin, no siguem capaços, de discernir el ‘ Per A Què?’ És viure a dins de l’habitació fosca, sabent que hi ha una porta i un interruptor que encén el llum de la sala. No ho veiem, tot i que sabem que hi és. Aquesta certesa, és la que ens fa caminar a les palpentes, a poc a poc, en la direcció que el nostre cor ens diu que és la correcta i només nosaltres podem fer aquest moviment, aquest gest, aquesta gestió.

En mig de la buidor, de la crisi existencial, de la depressió, sempre és millor caminar a les palpentes, moure’ns, demanar ajuda. Sempre hi ha qui pot acostar-se a la sala, obrir la porta i encendre l’interruptor.

Cançó:

Rozalén con Estopa – Vivir (Lyric Video)