Voldria començar aquest guió narrant-vos l’inici d’un dia tipus, que pot ser comú a moltes persones.
Diu així…..

Aquest matí ha sonat el despertador, puntual com sempre, però ja fa una estona que estic desperta i que el caparró s’ha posat en marxa per organitzar el dia. Penso que avui és dimarts, i que a part de les moltes coses que haig de fer, a la tarda haig d’anar a la ràdio per participar en el programa del Punt de l’Interrogant. És el primer cop i estic nerviosa perquè no sé com sortirà, i a més, per si no fos suficient sortir en antena, aquest any resulta que et graven i tothom et pot veure pel facebook. Penso que només em falta això, ja m’estic imaginant l’escenari, començo a fer ficció i m’agafa el pànic escènic. Els pensaments se’m desborden.

De sobte, miro el rellotge i veig que ha passat més de mitja hora i que encara no he sortit del llit, ni he fet els exercicis matutins i tampoc he agraït el nou dia. Em debato entre fer una estona més el ronso o sortir disparada i començar a moure el cos. Finalment, penso que el millor és entrar a la dutxa i anar per feina perquè si no encara faré tard!

Ai, la dutxa!!….és el meu lloc predilecte per programar el dia i pensar en això i en allò altre: quina roba triaré, com es presenta la jornada laboral, què haig de fer quan plegui. Intento recordar què tinc apuntant per avui a l’agenda i de sobte també recordo que tinc un parell de missatges per respondre, que ahir em va passar per alt.

La dutxa ha arribat a la seva fi, i m’adono que ni tan sols he estat atenta a aquella sensació tan bonica de quan l’aigua et cau pels cabells, o de passar l’esponja sabonosa sobre la pell. De fet, ara fins i tot dubto de si m’he ensabonat, perquè estava tan poc present que he actuat de forma absolutament mecànica. A més, constato que tinc el cap cansat, de tant barrinar coses i encara no porto ni una hora desperta.

M’enfado amb mi mateixa, preguntant-me com pot ser que la ment no s’aturi. És possible que no la pugui controlar?, qui porta les regnes?, la ment o jo?, francament, de vegades sembla un cavall desbocat impossible de dominar.

M’adono que aquesta és la meva gran assignatura pendent. Sí, he millorat, ja ho sé, però encara tinc molta feina per fer. O sigui, que penso (sí, novament torno a pensar) que a partir d’ara em dedicaré amb cos i ànima a treballar en això

Envejo els meditadors (enveja sana, és clar!!), que s’asseuen amb aquella cara de pau i en un tancar i obrir d’ulls troben la quietud i el seu silenci interior.
I em pregunto si jo, dona de ment proactiva, podré arribar algun dia a aquest estat o si més no, a algun estat més asserenat…

Val la pena aturar la ment? …..estic segura que sí.
Senzillament, perquè a partir d’ara he decidit que vull començar el dia ben present. Despertar-me escoltant el cos, movent-lo i activant-lo sense que res em destorbi. A més, vull regalar-me cada dia una dutxa conscient, gaudint de totes les sensacions. També vull anar a la feina contemplant el dia que fa, centrada en cada passa, notant la trepitjada, respirant conscientment i fusionar-me amb el que m’envolta. Vull prendre consciència que tots som una unitat. També vull estar atenta per mirar la gent amb qui em vaig creuant i poder-los oferir un somriure de bon dia, sense pensar res, sense jutjar ni distreure’m amb pensaments absurds. Només vull observar. Observar els arbres, com van adoptant el seu vestuari de tardor, i albirar el mar al final de la Riera i enfocar-me en aquest punt per sentir la pau que em genera quan ho faig.

La ment, és una eina fantàstica, el que passa és que sovint, no la fem servir correctament. La ment no para de crear, per tant, cal aprendre a dirigir-la, evitant que vagi a la deriva. Seria com agafar les regnes del cavall, amb amor.

Aquesta és la clau per la vida plena, per viure en el present, en l’ara i l’aquí.

El punt de l’interrogant del 13 de novembre de 2018   autor: Assumpció Canals