La raó ve del poder?

Guió d’Octavi Garcia per el programa de ràdio el punt de l’interrogant del dia 11-6-2024

Dona la sensació que en aquest títol s’entén raó per veritat en sentit popular, encara que el seu veritable significat sigui que raó és la facultat de pensar.

Crec que podem argumentar dues evidències. Una: la raó no és forçosament filla del poder. Dos: ni tampoc forçosament de la feblesa.. I també sense  por d’equivocar-nos que és amant incondicional de la gran majories de persones. La raó tampoc és funció de l’alt nivell d’intel·ligència, ètica i honestedat .És així perquè aquesta senyora és una miqueta neutra i esmunyedissa, no acudeix a un senyor atreta pels seus encants ètic- morals, és la pròpia persona qui la segresta. La raó no és capritxosa, gens racista, li encanten els rics, pobres, alts, macos, lletjos, negres, blancs, , de dretes, esquerres, …..tots es troben bé amb ella i ella mai protesta, algú diria que és l’amant perfecta.

Tampoc la raó és una sinó múltiple, ens passem tota la vida de vigília raonant per múltiples coses i moltes vegades raonant de manera diferent sobre el mateix. I està bé mentre no sigui per capritx.

Així l’espècie humana tendeix sistemàticament a apropiar-se dels valors dels quals mes presumeix com la raó, la justícia, la llibertat, l’honradesa….etc… Volem que ens vegin, amorosos, , generosos, lliures, equitatius. Si no fos perquè els nostres valors xoquen sovint amb els valors d’uns altres!. Poden perdre sentit en enfrontar-los amb la realitat pràctica. Té/tenia més raó Netanyahu o Abbas, Luter o León X, Catalunya del 17 o Espanya, Alcalá Zamora o Franco?, jo tinc les meves raons però hi ha milions de persones que manegen unes raons diferents a la meves, i encara que em costi reconèixer-ho, molts són més intel·ligents que jo.

El pensament humà es configura mitjançant una complexa relació entre la fisiologia i el medi ambient com a factors exògens, i els instints de vida i mort com a factors endògens. Durant aquest procés es couen també els instruments defensius que ens acomoden, defensen i tendeixen a satisfer el nostre instint de perennitat..La raó és un mecanisme de defensa, no qualsevol sinó dels més importants. Gairebé ningú es deslliura de tenir raó: “…els aragonesos som tossuts?..què va!.. és que tenim raó!..(anònim), .no és sol patrimoni de l’Aragó.

.

Perquè volem tenir raó?..perquè no estem còmodes en l’error. Ens angoixa prendre decisions en general perquè por a l’error.Però hauríem d’acostumar-nos a tractar la raó com un amiga  infidel peró volguda.. Pensem que la tenim però no és així sempre. Pensem que som aliats i ens abandona sense parpellejar.. Cada nit ens fiquem al llit amb la senyora raó. És nostra estimada amant. Amb ella ens sentim importants, segurs, invulnerables, fins i tot quan la perdem sense voler adonar-nos.

La raó pot ser acceptable quan és filla del raonament honest, encara que estigui equivocada.  Ho és en uns certs aspectes i coses però no en tot. Els dilluns és teva i el dimarts la perds..L’exhibeixes contínuament i contínuament el teu interlocutor pensa diferent, conclou diferent i et retreu la teva falta de raó.

Tampoc existeix La RAO amb majúcules, , ningú viu instal·lat en LA RAO sinó en algunes parts subjectives d’ella. . Alguns venedors barats t’ofereixen (encara en el segle XXI)!, una filiació política indiscutible, un producte únic, un model perfecte, la religió veritable, una inversió guanyadora. Perquè tot això és la seva còmoda raó. És la teva?.

El ganivet no és assassí.. La paraula no és cruel. Les mans no són per a colpejar.. És un cert ús el que fa de la raó una egoista. La intel·ligència pot manegar-la de forma convivial i creativa…si som intel·ligents en sentit intel·ligent. Clar que per a això cal sortir de la comoditat total i ximple i instal·lar-nos en la dialèctica incòmoda i llesta. Comencem amb el dubte cartesià i falsació de Popper: dubte, verificació, contrast, comprovació, assaig, canvi, estudi, relativització, revisió, revolució, alternança, dialèctica. En resum una nova dinàmica propietària de la riquesa intel·lectual i de la incomoditat immediata…

…en la qual la senyora raó no surti mai de l’ensurt..

No trobo en la Història un sol conflicte entre persones, nacions o comunitats que no hagi estat fill de la raó. Té l’honor i la desgràcia de pertànyer al club dels millors però perillosos valors. Possessió de risc en unes certes mans, venda de preu fàcil i d’ús difícil. Molt valuós, difícil de bé-entendre i bé-manegar.

Us sembla raonable?.


LLicenciat en Psicologia Clínica I Industrial. Universitat Central de Barcelona ( sis anys.) Postgrau Psi. Psicoanaíltica.CIPP. (tres anys) Arenys de Munt, Maig 24.

Joan Salvat Papasseit (1894-1924)

“No soc modest. Estic enamorat d’aquests ulls meus petits però profunds perquè esguarden al lluny…. No camino per els altres….. M’estimo els insurgents més que als conformistes i oprimits…. No vull agraïr res a qui resr no m’ha ensenyat, jo no prometo res només camíno…., tampoc ser el que hem propòso perque tenir un proposit no és fer feina.” (1/11/1917)