Quin estereotip sobre la nostra edat ens molesta més?

Guió de Rubén Anaya 6-10-2026

El punt de l’interrogant d’avui porta dues paraules que frequentment al nostre imaginari popular i en el dia a dia van de la mà, l’edat i la molestia. Segur que més d’un o una ja sap què vull dir… Qui no ha sentit mai dir allò de: Quina nosa fer-se gran? Tan gran et semblo?

No diria que tens la teva edat! No m’agrada o em molesta que em preguntin l’edat.

Bé, una cosa és clara. Tant se val si ets dels optimistes o pessimistes: L’edat ens ubica el món. És una variable que forma part de la nostra identitat i per tant, de com percebem les coses que ens envolten. El nostre entorn.

Alhora, cal preguntar-se: què succeeix quan enlloc d’observar som observats?

I aquí és on la cosa es complica: no és el mateix mirar que ser mirat. Quan som nosaltres els observats, apareixen els prejudicis —els nostres propis, que sovint apliquem sense adonar-nos-en perquè veiem el món des de la nostra edat, el nostre gènere, el nostre origen… i els que la societat ens imposa des de fora. L’edat, en aquest sentit, no és només un número: és una etiqueta que altres persones fan servir per decidir què esperen de tu, què et permeten fer o dir.

Des de la sonada etiqueta que diu que els joves d’avui som la ‘generació de vidre’ —massa sensibles, incapaços d’aguantar la mínima frustració— fins a la idea que, un cop arribes a l’edat de jubilar-te, ja no serveixes per a res d’útil. Dos estereotips que, mirats bé, diuen el mateix: que hi ha una edat “productiva” i vàlida, i tota la resta és un problema o una càrrega.

Als joves se’ns exigeix fortalesa i resistència com si fóssim adults ja fets, i com si les circumstàncies en què ens desenvolupem no fossin prou difícils (sobreformació d’estudis requerida, accés a la vivenda, canvi climàtic) i a la gent gran, per altra banda, se’ls treu de cop tota utilitat social, com si la vàlua d’una persona caduqués amb la jubilació.

I no cal anar gaire lluny per veure com de fals és això últim: quantes persones jubilades continuen sent voluntàries, cuidant néts, portant negocis familiars o, fins i tot, reinventant-se amb projectes nous? La utilitat no s’acaba amb un contracte laboral.

L’edat no és només un qüestió de naturalesa filosòfica o personal; sino que, cada vegada més, té un pes demogràfic. Perquè la població que pot patir aquests estereotips no para de créixer. Segons Nacions Unides, cap al 2070 el nombre de persones de 65 anys o més arribarà als 2.200 milions arreu del món, superant per primer cop els menors de 18 anys. I ja a mitjans dels anys 2030, hi haurà més gent de més de 80 anys que infants. Som, doncs, davant d’un canvi de mirada obligat: no podem seguir tractant la vellesa —ni cap altra edat— amb els mateixos prejudicis de sempre, quan cada cop seran més les persones afectades.

I ara us la llanço a vosaltres, col.laboradors/es i oients: quin prejudici d’edat heu patit alguna vegada -per massa joves o per massa grans- que us ha semblat més injust? I, sent sincers, quin prejudici cap a una altra edat detecteu en vosaltres mateixos?

Ruben Anaya Zahinos

Cançó per l’interrogant d’avui: