Primer de tot hauríem d’aclarir que el sentit de l’expressió “créixer” no és ni de bon tros el mateix per a tothom. Podem interpretar “créixer” com evolucionar, madurar, enriquir-nos humanament, però aquesta evolució és un viatge a algun lloc, a un propòsit, una fita. Les plantes creixen cap amunt, cercant la llum del sol, però les persones “creixen”  cercant propòsits.

També hi ha persones que no volen créixer, en cap sentit.  Potser tenim l’obligació de créixer?, qui ho diu?. Existeix una tendència constant cap a la uniformització de les conductes humanes, igual que el dogma de l’economia capitalista és el creixement ad infinitum, sembla que es vol implantar el mateix dogma en les persones individuals. El creixement constant al no-res dels sistemes econòmics veiem que porta a la destrucció del planeta, a l’expansió de la misèria i la concentració de la riquesa en cada cop menys mans.

Potser la qüestió no és créixer, sinó el model de creixement o els models de creixement. Els llibres y cursos d’autoajuda, que no son pocs, ens empenyen a cercar la felicitat, sembla que tothom està d’acord en que el destí dels éssers humans és la recerca de la felicitat i sembla també que tothom està d’acord en què és la felicitat, però aquesta és definida i viscuda de manera diferent per cada persona.

Feta aquesta introducció, exposaré la MEVA opinió personal i intransferible. Fou Sòcrates, fill d’una llevadora, qui explicava que venim al mon amb saviesa, però la societat en el seu esforç d’uniformitzar les persones va afegint capes i capes d’idees que van sepultant aquesta saviesa original, el seu mètode, la maièutica va extraient amb la perícia d’una llevadora el jo original. Personalment entenc el creixement de la persona com l’emergència d’aquest jo ofegat durant anys, com l’expressió autèntica del tresor que portem dins, de la pròpia individualitat única i singular.

No es pot dur a terme aquest procés d’alliberament interior sense desfer-nos ordenadament d’aquestes “capes” de condicionaments rebuts durant anys i dic ordenadament perquè la cultura rebuda, la formació i fins i tot, l’alienació a la que hem estat sotmesos, formen part indestriable del nostre ser, no es pot trencar amb tot. Hem de prendre consciència de quines coses, actituds o pensaments ens ajuden a assolir l’alliberament (créixer) o al contrari, son un llast. Quan el globus deixa anar el llast, s’enlaira.