Quan comença la vida humana?

Guió per al Punt de l’interrogant del dia 7 de novembre de 2023

Realització: Joaquim Palomar Boldó

Com ens hem d’agafar aquest interrogant o com reformular-lo?

En primer lloc, en termes generals hom pot pensar-hi en termes històrics, és a dir, preguntant-nos quan apareixen el que entenem com a humans. I, en aquest punt, segons diferents teories, enfocaments i creences pot abordar-se en termes diferents, com ara:

– religiosos o màgics, quan un déu o éssers de l’inframon o altres creen els humans, atorguen l’enteniment o insuflen l’esperit dins dels cossos.

– genètics distingint-nos per mutacions adaptatives o fortuïtes. (Tinguem en compte que entre els humans i els ximpanzés compartim aproximadament un 99 % de l’ADN, que tenim rastres de Neandertal en el nostre ADN, o que el nostre ADN pot ser modificat genèticament)

– de capacitació física (capacitat de bipedisme, de creació d’eines, de modificació i adaptació de l’entorn, de creixement del cervell i la capacitat de raonament complex).

– culturalment amb l’aparició del llenguatge simbòlic, i la possibilitat de retenir i transmetre informació complexa, el que atorga una altra habilitat adaptativa més ràpida que la genètica per assegurar la supervivència.

– sociocultural, amb l’autoconsciència, quan uns grups humans es reconeixen com a membres i s’organitzen a partir de prohibicions o tabús i normes d’ordenament i lligam social, distingint-se d’altres espècies i grups d’homínids.

Segurament no hi ha un sol d’aquests fets que sigui determinant però si la confluència de tots ells.  Una altra forma d’abordar la pregunta seria determinar què és allò que ens fa humans, i això en cada cultura és diferent. Per exemple, hi ha cultures en que els nadons no es consideren encara «humans» o bé entesos com a membres de dret del seu grup social fins a una ritualització, o bé als dos anys de vida o més enllà, mentre que altres consideren que són ja humans de ple dret en sortir del cos de la mare i altres des de la concepció sexual.

Podem replantejar la pregunta per a establir què ens fa humans, si això comporta uns valors determinats, unes pautes culturals de reconeixement, si una persona amb una alteració genètica que la privi de característiques físiques, psíquiques o culturals ha de ser considerada humana, o fins i tot si aquelles persones que tenen pensaments i actituds, considerats inhumans, han de seguir essent considerats com a tals humans, i aquí estic pensant en psicòpates o grans sàtrapes i dictadors assassins etc.

La pel·lícula Blade Runner, o la saga dels Robots i les Fundacions, d’Isaac Assimov, també plantejaven uns límits o no a allò que és humà. Més enllà de la genètica, pot un robot o un animal amb el cervell modificat que comparteix cultura i emocions humanes ser considerat com a humà? O bé, viceversa, és humà un psicòpata o qui avantposa les seves pulsions o necessitats psicoemocionals per sobre de la vida dels demès, justificant i perpetrant tortures, violacions, assassinats, tràfic d’òrgans, tràfic sexual, genocidis…?

Com veieu, l’interrogant no és del tot banal i les conseqüències del que en pensem poden determinar drets i deures que encara avui són objectes de controvèrsia. No és per tant una qüestió tant científica com social, cultural i moral. Recordem que en moments històrics s’han considerat diferències físiques com el color de la pell, o deformacions genètiques, per exemple, com a motiu d’exclusió de la característica humana i així s’han justificat des d’abusos fins a genocidis, tot passant per esclavatge i tràfic de persones, tots ells temes encara avui dia de trista actualitat.

Humà també és un concepte associat a valors considerats positius i viceversa per a inhumà, és a dir que hi ha un fort component moral associat al que entenem com a humà més enllà del que és la genètica.

És lògic, doncs, preguntar-nos quan comença la vida humana i què entenem per humà.

Hem de considerar uns valors per a allò que és humà, uns drets, uns deures? Quins?

Obrim debat.