QUÈ SIGNIFICA JUBILAR-SE?
Guió per al programa El punt de l’interrogant de Ràdio Arenys 20 febrer 2024
Música: Jubilat, de Pepet i Marieta
Què significa jubilar-se? Segons el diccionari de l’IEC, jubilar és “eximir algú del servei per raó d'edat o impossibilitat física assenyalant-li una pensió vitalícia”, “aconseguir la jubilació” o “experimentar una alegria viva”.
Segons l’etimològic d’en Corominas, jubilar és “experimentar una viva alegria”, del llatí jubilare, que vol dir “llançar crits de gran goig”. L’accepció “eximir de treball” es deu a la influència del mot ‘jubileu’, amb el sentit del qual coincidí perquè la jubilació es concedia després de 50 anys de servei i el jubileu se celebrava cada 50 anys.
He de dir que l’interrogant del programa es va formular inicialment com: “És perillós jubilar-se?”. Segurament jubilar-se no és perillós, però potser sí la idea d’estar “jubilat”, “retirat”, fora de servei, de ser un inútil…
Si mirem al futur, ens podem sentir propers al final de la vida. Si mirem al passat, veurem que ja no som tan joves ni tan forts. Però si mirem el present, aquí i ara, ens podem prendre cada dia de la jubilació com una invitació a l’aventura, a fer allò que abans crèiem que no podíem perquè teníem obligacions laborals.
Com diu l’Emilio Carrillo, “La jubilació no és el final de res”, i ho compara amb la manera com en Tarzan es mou per la selva, amb les mans aferrades a la liana i sense deixar-se anar del tot fins que no ha agafat la següent. És una manera segura d’avançar. Però de vegades ens trobem sense liana on agafar-nos: de sobte la nostra situació ha canviat, i aleshores hem de ser prou decidits per deixar-nos anar i no tenir por d’estar uns instants en l’aire, sense aferrar-nos enlloc…
¿Creiem que deixar de treballar ha de suposar un canvi en la concepció bàsica de la nostra vida? Si no hem après que la vida és canvi constant, la jubilació ens pot sorprendre com un esvoranc que apareix de sobte en el camí. Què podem fer, doncs, per transitar per aquest canvi vital de la millor manera? Planificar-lo?
No planificar res?
El món ens diu que hem de fer diners per poder-los gastar en capricis i plaers. ¿Tenim la garantia que quan ens jubilarem podrem fer “tot allò que no hem pogut fer en la vida”? Hi ha jubilats que s’ho prenen com una aventura i es posen a fer exercici o activitats intel·lectuals.
Però també n’hi ha que se senten desorientats: saben que tenen temps per fer moltes coses, però no es decideixen, o les que trien no els satisfan. Potser enyoren l’horari estricte de la feina, la comoditat de seguir una rutina o, si eren directius, el donar ordres, manar, sentir-se poderosos…
La psicologia concep la jubilació com un “període d’adaptació” en el qual distingeix diverses fases, com ara la lluna de mel, el desencant, la reorientació i l’estabilització. Molt ideal, tot plegat, però no necessàriament real. Les persones no som processos: som acció pura. També ens recomanen envoltar-nos de família i amics.
Però i si la família ens estressa? I si estimem els fills i nets, però no volem estar-hi tantes hores? I si no ens agraden els amics que tenim o no hi trobem suport, què hem de fer? Les teories no ens serveixen. Cal practicar! Però practicar què?
I aquí deixem l’interrogant obert a la discussió…
Roser
Cançó escollida https://youtu.be/Qw15QvqLfeo?feature=shared
