Guió per a: El punt de l’interrogant, de Radio Arenys.
Interrogant: L’empresari té dret a fer-se ric?
Joaquim Palomar Boldó
L’interrogant d’avui, proposat pel nostre amic Octavi, pot mirar-se des de moltes
perspectives i la resposta pot ser ferma i ràpida o donar-nos tema per no acabar-lo. Ras i
curt, si ens remetem al nostre context sociopolític i a la legalitat vigent, la resposta és un
«sí» i aquí acabem, per molt desproporcionada i injusta que sigui aquella riquesa.
Però, ai las, el concepte d’empresari, de riquesa i de justícia tenen moltes interpretacions i
es determinen per comparació. Una persona de classe mitjana d’avui en dia seria vist con
un ric comparat amb els nostres besavis pagesos o artesans, però també amb els
migrants d’avui dia que surten de les seves terres africanes disposats a fer un camí amb
risc de mort.
Un empresari no només pot ser un dimoni sense escrúpols i enfocat en la riquesa
econòmica i el poder, un empresari pot ser-ho també un botiguer, un autònom, una taxista,
una perruquera, un pescador o una agricultora, també pot ser-ho un inventor o qui
s’arrisca a obrir noves vies de feina o negoci. I la riquesa també té moltes mirades, no
només en el volum o la proporció, sinó en el seu contingut, hom pot ser ric en amics, en
cultura o en prestigi. I més interpretable és encara el concepte de dret, de justícia o
d’injustícia. La llei no és la única norma, la religió, la moral, els valors i totes les
subjectivitats possibles intervenen en el concepte de justícia, que és al que ens remetem
quan ens preguntem si algú té dret.
Entre els kwakiutl, en la costa oest dels EEUU, l’equivalent a l’empresari era com un cap
de tribu, l’encarregat de celebrar un gran potlatch, promoure l’esforç dels membres de la
tribu en aportar-li porcs salvatges i aliments en abundància. En un context alimentari de
poques proteïnes ell era promotor i dipositari de grans quantitats d’aliments i algú podria
dir que era molt ric en comparació a la resta de la tribu. Però el que ell recollia i guardava
no era per a consum propi, sinó que aquell estoc alimentari es consumia de cop en una
gran festa (el potlatch) on hi estava convidada tota la tribu i també alguna altra de veïna.
Ell esperonava els demès a aconseguir el necessari per a fer una gran festa que també
servia per a crear sentit de tribu i crear lligams amb els veïns. La seva riquesa real era el
prestigi que li permetia unir els esforços dels demès per a un bé comú, ser capaç de fer-
ho i gestionar-ho.
Les economies planificades d’Estat sota els plantejaments comunistes i la producció
dirigida, evitant la iniciativa empresarial, en la segona meitat del segle XX, van causar
més gana i morts que la mateixa segona guerra mundial, com «la gran hambruna de la
china de Mao» amb més de 20 milions de morts, i tants desastres ecològics com els
conreus industrialitzats dels EEUU, amb la desaparició, per exemple del mar d’Aral.
La iniciativa privada i l’esperit empresarial amb el risc que comporta, por afavorir la
diversitat d’oportunitats, promoure canvis que, en un context no ultraliberal, només
creixeran en la mesura que triomfin i suposin quelcom positiu i volgut per a la població.
Gran part dels avenços mèdics, científics o tecnològics tenien origen en un esperit
innovador, aventurer i arriscat, que mobilitzava esforços propis i aliens per a trobar
solucions o proporcionar millores al conjunt de la població. El profit del risc, l’esforç, el
coneixement o l’empenta poden tenir el seu premi, i això potser ningú ho discuteix, però
hem de posar-hi límits al profit econòmic?
Un poder excessiu pot tergiversar la legislació, la política i l’administració de justícia i
afavorir la inequitat i l’abús en favor de l’empresari. La riquesa o l’empresariat no són, per
sé, justos o injustos, però si ho poden ser els usos i abusos sense límits. Una riquesa feta
a costa de feines d’esclavatge o semi-esclavatge, d’abús sobre els treballadors o de
pràctiques altament contaminants, per exemple, no hauria de ser permesa si volem
sobreviure com a espècie. I, en aquest sentit, les polítiques ultra-lliberals afavoreixen
l’abús i descontrol de les grans empreses, siguin en mans d’una o més persones, i els
mercats d’intercanvi deixen de ser mercats per a convertir-se en eines sota el control
d’aquests. Potser, per tant, el que cal és posar-hi ètica i moral en algunes pràctiques, i uns
límits en el creixement i el poder empresarial, com ha ho va intentar els Estats Units amb
la llei antitrust (anti-monopolis). Però qui controla els «lobbys 1 », els «Think Tank 2 », els
Fons d’Inversió opacs o les grans empreses tecnològiques que ens controlen des de la
butxaca?
Dels efectes més perversos de les polítiques ultra-lliberals i la seva injustícia ens prevé un
premi Nòbel d’economia, en Joseph E. Stiglitz, amb alguns dels seus llibres con «La gran
escletxa» o «El preu de la desigualtat», amb frases corroborades amb dades tant
contundents com aquesta: «L’u per cent de la població té allò que el 99% restant
necessita», i aquesta escletxa no deixarà d’eixamplar-se si no fem res. Aquests nivells de
desigualtat són justos? Són perillosos? Podem fer quelcom?
I les preguntes no deixen de sorgir:
És correcte que tothom tingui el mateix nivell econòmic si no hi ha un mateix esforç,
risc o mèrit?
Podem viure sense empresaris, o sense la seva mentalitat?
Hi ha d’haver límits en les diferències de riquesa, i si és el cas, quins?
Hi ha d’haver uns mínims garantits i, si és el cas, quins?
El paper dels Estats ha de ser el garant de l’anivellament de riqueses? Hi confieu
en el vostre?
Com evitar les ingerències dels grans capitals en la legislació laboral,
mediambiental, política o econòmica?
Els grans i rics empresaris estan sotmesos a la mateixa legislació que la resta?
Amb programes com aquests, els comentaris dels participants i companys i els que
pogueu plantejar els oients a través de la web del programa, o l’instagram, siguem o no
empresaris, el que si podrem és enriquir el nostre pensament, encara que sigui acumulant
més i més interrogants.
- Lobby, és un grup de pressió empresarial.
- Think Tank, és una fàbrica o laboratori d’idees, normalment pensat per al món empresarial i polític.
Com a recomanació literària: us animo a que agafeu algun dels llibres de Joseph E. Stiglitz, per el seu
llenguatge planer, la seva amplia font de dades ben documentades i la seva visió crítica de l’economia que
domina el món actual. També el conte de Dickens «Conte de Nadal».
Com a recomanació cinematogràfica qualsevol de les versions del «Conte de Nadal» o «Que bonic és viure
(Que bello és vivir)» de Frank Capra, amb dues visions diferents de la riquesa o l’empresariat.
Com a recomanació musical: Entre el Oh Fortuna, de Carmina Burana (Karl Orf) i altres moltes, he acabat
per la més ballable que és «Money, Money, Money» de Abba. Que planteja els problemes econòmics de la
classe treballadora per arribar a final de més i les diferències amb els rics i els seus luxes.
escolta aquí el programa: https://www.radioarenys.cat/programs/elpuntdelinterrogant/radioarenysdemar_podcast_40294
