La resposta a aquesta pregunta és la clàssica metàfora del bisturí, instrument pensat per guarir les persones, però que segons la intenció de qui ho porti, pot servir per cometre un assassinat. El que compta és la intenció de qui controla l’eina.
Si considerem les normes socials de comportament com un seguit d’instruccions que permeten conviure amb un cert ordre en societats complexes i extenses, l’Educació compleix una funció clau en la transmissió de coneixements que seran necessaris per al bon funcionament de les comunitats humanes, no només això sinó que també ha de contribuir a l’adeqüada “programació” de les persones per a comportar-se conforme a les normes que en teoria ens hem dotat per organitzar la nostre vida en comú.
La correcte Educació homologa coneixements, referències i en compartir les mateixes bases, fa que el saber de les noves generacions es construeixi sobre els descobriments i avenços de les generacions anteriors, evolucionant de forma geomètrica. Poca evolució tindríem si cada dia estiguéssim descobrint el foc. L’evolució s’assoleix acumulant el coneixement i aprofitant els descobriments dels que ens han precedit, per què això sigui així cal compartir unes bases comunes, jo diria que fins i tot una visió cosmogònica comuna i així és teixeix la Intel·ligència Col·lectiva.
Com passava amb el bisturí, aquells que han gestionat i gestionen el Poder veuen que l’Educació és el mecanisme fonamental pel funcionament de la societat, per vertebrar-la, liderar-la i també per pervertir-la posant-la al serveis dels interessos dels poderosos, per exemple per dur a països sencers a conflictes bèl·lics.
L’Educació no només ha d’anivellar coneixements i uniformitzar criteris per una major efectivitat, sinó que alhora ha de facilitar l’emergència de la creativitat, el desenvolupament de les capacitats individuals i singulars, que seran el motor de la innovació i la prosperitat.
Desenvolupar les capacitats individuals i el sentit crític (necessari per innovar i evolucionar) comporta qüestionar com es fan les coses i això als poderosos no els fa cap gràcia. El Poder es troba doncs davant un dilema, si només educa per a uniformitzar les persones, en ares d’obtenir zombis submisos obtindrà si, una massa imbecilitzada que servirà als seus propòsits, però això és l’inici d’una necrosis social, la decadència per manca d’iniciativa, d’innovació, de cultura del risc i el motor de la curiositat, del Sapere Aude.
Llegint el llibre titulat “Caïm” del Premi Nobel José Saramago en ve al cap per a il·lustrar el tema d’avui, doncs Abel representa a la massa submisa i Caïm (agricultor) al científic que aprèn els mecanismes de la natura, curiós, innovador que és castrat pel sistema per atrevir-se a pensar, malgrat tot, Deu no el mata i li fa la marca de Caïm per evitar que ningú no el matí, com dient que cal ser submís com Abel, que els lliurepensadors com Caïm seran castigats pel Sistema, però el fet de preservar la seva vida ens indica que aquestes persones (les insubmises) son imprescindibles per a l’evolució humana.
Penseu-hi!