És la vida un cami cap a la reconciliaci?

No. La vida no és ni s’acosta a ser un camí de reconciliació. Això simplificaria el seu valor. Que la reconciliació pugui ser un mecanisme de vida, un de tants, no significa que pugui identificar la vida, això seria reduir la vida a un nivell que no li correspon.

La vida és molt més que un mecanisme de tercer nivell com la reconciliació. La vida és la conseqüència d’una gran addició de processos de conciliació. Aquesta addició vital constitueix la teva personalitat, coneixements, preferències i estil conductual general i particular. Així la vida, com a primera aproximació, és el sumatori de conciliacions/addicionis .

Naixem i comencem afegir coses, K Lorenz li crida “imprinting”, sons, colors, cares,  llums, tons, sensacions tèrmiques i de sacietat, associades a un entorn immediat. Aquesta conciliació durarà tota la vida. Molta et farà savi i útil per a tu i el teu entorn. I amb l’edat els seus referents seran tant o més llunyans que pròxims: t’estàs obrint a la gran cultura que només pot ser d’origen obert i multicultural.

Però a les teves conciliacions no els promets fidelitat “fins que la mort us separi”. Poden aparèixer altres conciliacions que superin o substitueixin a la primeres, Canvies Velazquez per Vermeer, pauses el Rock and roll en presència d’un Funky i a Mari Pili per Rosario, a Ramón per Victor, a Steinbek per Shaw. Tampoc vol dir que passis dels amors als odis, simplement pot tractar-se d’un decantament de preferències. En qualsevol cas desconcilias. Desconciliar és doncs el segon procés de vida en el qual canvies, evoluciones, substitueixes, complementes….o secundarizas. Però no és un procés inevitablement conflictiu.

Però la vida que mereix ser viscuda és un viatge de cerca permanent, no hi ha cap camí per davant inventat per algun profeta supersticiós i xerraire. El camí no existeix, existeix la teva vida i a cada pas es configuren quaranta centímetres de pols, asfalt o terra sota una emoció.

…”que tot està per fer I tot és possible”.(Miquel Martí i Pol)

…”caminant no hi ha camí, es fa camí en caminar”. (Antonio Machado).

I al teu cap una experiència més. I més enllà res. Fins pots trobar-te antics companys de viatge abans desconciliados, i pots redescobrir-los si és necessari de nou i pots adoptar un procés de reconciliació. De reconciliació!…per fi l’hem trobat en un racó de la vida.

Així el procés és: CONCILIACION…….DESCONCILIACION…….RECONCILIACION.

Encara que els tres processos poden aportar bons coneixements i emocions tenen diferent valor. No és el mateix fer que refer, fer que reparar. I generalment no és el mateix una primera emoció que una emoció recuperada. La reconciliació pot resultar útil, justa, necessària sent tan sols recursal de tercera posició, perquè la vida del títol d’avui no ha de ser tancada dins d’un procés de correcció per important que sigui aquest.

El magnífic psicòleg psicolingüista Dr. Siguan en la Universitat Central de Barcelona, durant un any acadèmic, insistia que les persones que utilitzen intel·ligentment les 19 preposicions estava prop de dominar un idioma d’arrel llatina.. Jo afegiria els prefixos “con”,”des” i “re” i els sufixos.

No pots eludir la conciliació, és Inevitable i necessària. És probable la desconciliación. És possible la reconciliació. I en cada camvi d’escenari pots equivocar-te. Els morts estan quiets, els que estem vius actuem i la por a l’error no pot dominar les nostres vides.

Octavi García Rivalt.

LLicenciat en Psicologia Clínica I Industrial. Universitat Central de Barcelona. Postgrau Psi. Psicoanaíltica.CIPP.

Prenc una ampolla de vi

I me la beuré entre les flors.

Sempre som tres,

Comptant a la meva ombra i a la meva amiga, la lluna.

Quan canto, la lluna m’escolta,

Quan ballo la meva ombra també balla.

Acabada la festa…

Els convidats han de partir.

Jo, desconec aquesta tristesa.

Quan marxo a la meva casa,

Sempre som tres,

M’acompanya la lluna i em segueix la meva ombra.

Li Bai (Li Po). 701/762 d. C.