Em pregunto si seré capaç de posar-me d’acord amb tu. Si serem capaços de compartir un mateix punt de vista, d’entendre la realitat i d’interpretar-la de la mateixa manera. Ho trobo difícil. Improbable. De fet no tinc cap garantia de que la nostra percepció de la realitat sigui la mateixa, i de que on jo veig el got mig ple, tu no el vegis mig buit.  La realitat és massa complexa i rica en detalls com per poder-la percebre sense acabar sobrepassat per l’allau d’estímuls. Per això les persones simplifiquem la nostra percepció del mon a unes dimensions que ens resultin assolibles. Per tal d’entendre allò que ens envolta i allò que ens succeeix, fem simplificacions de la realitat i donem per bones determinades relacions causa-efecte. I probablement tu i jo no estiguem posant en pràctica les mateixes simplificacions a l’hora de reduir la complexitat de la realitat.

A més, els éssers humans necessitem sentir-nos bé per naturalesa. Un cop les nostres necessitats bàsiques estan cobertes, necessitem viure d’acord amb els valors i les creences que hem adquirit a través de la nostra vida i que ens han inculcat les nostres persones més significatives. Això ens permet sentir-nos bé, en un cert equilibri. Per això tendim a interpretar la realitat d’aquella manera que ens permeti mantenir un cert grau de benestar en relació a aquests valors i creences. I si en intentar adoptar el teu punt de vista, aquest entra en conflicte amb les meves creences, probablement em resulti més profitós mantenir intactes les meves opinions, no posar-les en dubte  i així no posar en risc el meu benestar. El problema és que això tindrà lloc d’una manera inconscient i, mentre estigui exposant els meus arguments per demostrar que jo tinc la raó, simplement estaré blindant la meva coherència interna. M’estaré creant un autoengany que em protegirà. Perquè per poder adoptar un punt de vista diferent al meu, hauré de passar per una petita crisi, un canvi de paradigma que em provocarà dubte, inseguretat i sofriment. Per això insistiré en exposar els meus arguments per què siguis tu qui canviï de punt de vista. Al cap i a la fi, soc jo qui te la raó.

De fet, aniré un pas més enllà. Escoltaré els teus arguments només superficialment, sense entrar en els detalls ni els matisos, i procuraré reduir l’abundància de possibles arguments a una dicotomia de contraris : la meva opinió; la correcta, la teva; la dolenta. D’aquesta manera, cada vegada que quedi confirmada la meva opinió, la teva quedarà desmentida automàticament. Els nostres posicionaments estaran encara més allunyats, però de la mateixa manera es mantindrà allunyat el risc de que, en qüestionar les meves idees, apareguin en mi el neguit i la inseguretat. Haurem aconseguit convertir la nostra comunicació en un joc de sumes cero, és a dir, un joc en el que si jo guanyo tu perds i, per tant, no em puc permetre el luxe de que tu tinguis la raó.

I no podem deixar de banda quina és la relació entre nosaltres. De fet, si la nostra relació no és especialment cordial, respectuosa o fraternal, ho tindré fàcil per aferrar-me als meus arguments i mantenir la meva coherència interna tot i no estar d’acord amb tu. Però si, a més, t’identifico amb algú hostil, si et veig com el meu enemic, crec que seré capaç de estar en desacord amb tu fins i tot en aquelles coses que en altres circumstàncies podrien ser compatibles amb el meu punt de vista.

Bé, potser m’he deixat emportar per les emocions. Potser si que és possible arribar a un cert grau d’acord entre el teu punt de vista i el meu. D’alguna manera intueixo que l’única manera d’aconseguir-ho és patir una petita derrota. Reconèixer per un moment que sóc víctima del meu propi autoengany i així poder ser crític amb les meves opinions, amb els meus prejudicis, amb els meus biaixos. Només d’aquesta manera estaré preparat per entendre la part de veritat que hi ha a la teva versió de la història, al teu propi autoengany. Espero que tu estiguis disposat a fer el mateix. En cas contrari estaràs jugant amb avantatge. Estàs d’acord amb mi?