Som immortals? Quin sentit li hem de donar a la vida?
Les dues preguntes es responen exclusivament des de la creença. Per cert, aprofito per dir que la ciència també pot ser una creença.
És òbvi que només puc parlar del que jo crec, sento i/o em ressona. I des de la informació i vivències que he tingut fins el dia d’avui.
Abans veiem qui som:
Som aquest cos físic; que un dia es descompondrà i transformarà per formar part d’altres organismes.
Som allò que “anima” (al cos); les emocions, percepcions, pensaments…
I també som l’espectador o observador de tot aquest enrenou.
Em confesso creient que l’humà és transcendent i immortal. Que te possibilitat d’accedir a una dimensió més profunda. Conectant-se amb l’Essència. I aquesta creença em porta a la pràctica continua i diaria d’anar trobant sentit i significat en tot. Perquè ja no crec ni en l’atzar ni en les casualitats.
Per a mi, aquesta tasca és la investigació que a moments em fascina. Perquè trobo que la vida ho és de fascinant.
Us comparteixo un texte del documental “Y tu qué sabes?”:
“La mayoria de la gente… vive una vida más o menos razonable y mueren en una especia de paz y tranquilidad. Pero desde el punto de vista espiritual, no han avanzado nada en el experimento que llamamos Vida.”
I també la frase de Bert Hellinger, antropòleg creador de la teràpia sistémica i constel.lacions
“El manantial no tiene que preguntar por el camino”.
Formem part d’aquest Manantial que anomena en Hellinger?. Jo crec que si.
