Que aprenem de la vida?

Quina pregunta més bonica, Què aprenem de la vida?, doncs és ben senzill, aprenem a viure, d’ençà que naixem el temps ens marca el pas sempre cap endavant, i així caminem, cap endavant, d’ençà que naixem només frena el camí d’aquesta existència la mort, que es quan desapareixem d’aquest món.

Aprenem tot allò que se’ns posa al davant, dels entrebancs i de les alegries que trobem pel nostre camí, i no cal dir que aquest és diferent per cadascú. Qui cregui amb el destí, dirà que el que ens passa està programat per alguna força celestial i misteriosa; i el que cregui amb el Karma doncs dirà que les coses en la vida ens passen segons aquest. Així sorgeixen creences que diuen: “res passa per casualitat, si no que tot té la seva causalitat” o “tot allò que fem de dolent al final ho hem de pagar”. La meva avia sempre ens deia: “el nostre senyor té un bastó que pega i no fa remor”, vinent a dir que ens havíem de portar bé i fer el be, respectant els altres, i que si fèiem alguna cosa malament o mal a algú se’ns tornaria d’alguna manera.

Si, a vegades aprenem a base de cops¡¡¡, ja que ningú neix ensenyat.

Ja fa molt de temps que vaig aprendre una lliçó de la vida, que ha fet que enfronti la vida i a les persones d’una forma diferent i m’hagi tornat molt reservada a l’hora d’emetre judicis sobre els altres: de problemes en tenim tots i totes, ja que tots tenim un entorn social compost per amics i familiars que pateixen, que tenen accidents i malalties, i de desgràcies no se’n lliure ningú, el què marca la diferència és l’actitud amb què s’afronta la vida i els problemes. Així que hi ha persones que somriuen als problemes i d’altres els hi pots donar tot el bo i millor que no se senten mai satisfets i contents.

Per tant, tan important és el que aprenem en aquesta vida com l’actitud en com ho fem. L’aprenentatge, la causa efecte, serà diferent si ho fem des d’una postura de l’optimisme o ens posicionem en el victimisme, així els resultats poden ser l’èxit o el fracàs, dues cares de la mateixa moneda.

Hi ha coses que s’ensenyen per la societat, les religions, l’entorn familiar, però qui realment és responsable de l’aprenentatge som nosaltres mateixos, ja que cal obrir els nostres cors i les nostres ments a altres possibilitats més enllà de les necessitats marcades pels egos o pors que ens limiten, el pas final l’hem de donar nosaltres al saber que som capaços de saltar el problema i donar-nos el permís per evolucionar.

Per unes determinades circumstancies de la vida, vaig arribar a la determinació de què tot allò que jo no sabia, ho podia aprendre i que no hi havia límits, i si ni’hi havia, jo n’era l’única causant per culpa de les meves pors i els meus egos. Així que des de les hores qualsevol problema és un repte i que tot té solució menys la mort.

I tu, aprens de la vida? I amb quina actitud ho fas?

Pensa-hi¡¡¡

Suggeriments: