EL MOMENT ACTUAL ÉS UNA CRISI DEL CONSUMISME? 16/4 20.25
He revisat les dades de la Comptabilitat Anual espanyola que recullen una major aportació de la demanda interna, que va créixer l’any passat un 5,2% enfront del 21, gràcies al major consum de les llars, que va créixer el 6%, 1,4 punts més que les dades previsionals. SI sabem que la demanda interna d’un país mesura la despesa en consum, béns, serveis i inversió que fa un país tant en el seu sector públic com en el privat hem de concloure que no estem davant una crisi de consum. Estem en una inflaccion del 7%, la qual cosa indica que la demanda funciona.
En 2020 amb pandèmia el consum va caure en un 12’4%. A mitjan del 22 el consum disminueix per la inflacion i la guerra d’Ucraïna. Excés d’oferta i control de preus per excés d’estocs. A la sortida de la pandèmia amb ganes de consumir, puja l’IPC. Borses d’estalvi durant la pandèmia, menys consum menys oci. A la fi de 2021 més demanda que provoca pujada de preus Consum elevat puja la inflacion i tipus d’interès.
L’economia és una ciència exacta quan explica el que ha passat i menys fiable quan prediu el que passarà. Perquè l’economia no és el resultat matemàtic de la combinació de diversos items sinó, molts cops, el producte de la reacció del consumidor a factors subjectius i sobretot a previsions i percepcions emocionals. Aquí intervenen la interpretació de la realitat, les decisions polítiques i les informacions més o menys manipulades. El consumidor consumeix més o menys en funció de espectativas del mercat de treball, preu d’importacions, previsions climatològiques, tendències polítiques…i estableix un nivell personal de despesa: si és elevat elconsum creix, els preus pugen, la inflació puja i el crèdit s’encareix. Si tots els factors sobrepasn un breack point misteriós, el consumidor es retreu, els crèdits s’abarateixen, els preus baixen, l’activitat económica baixa, l’ocupació es ressent i entrem en crisi ….i volta a començar.
Estem davant una crisi del consum? evidentment no. Les crisis tenen una profunditat i una durada més notables. Estem en un dels normals fluxos de preus i consum. Com sempre.
Els “modes”del 23 es queixen que consumim raïm xilè, kiwis neozelandesos, vi italià, formatge francès i taronja israeliana o tunisiana, sent Espanya productora de molts d’ells i alguns de molta qualitat i quantitat. S’oblida amb freqüència i es desconeix o no es vol veure que Espanya exporta al seu torn productes per valor aproximat d’un 30% del seu PIB. I aquestes produccions han generat centenars de milers de llocs de treball Espanya i millores i inversions i infrestructuras. És consumisme comprar besucs del Golf de Guinea? O bacallà del Gran Nord?. Perquè som deficitaris en aquests i molts altres productes. Perquè la demanda i el consum s’ha diversificat. Això és bo?: sí sens dubte. I a més regula l’oferta i demanda i els preus!….Les persones fins a la primera meitat del vint eren només consumidors de proximitat..(.però no solament de consum alimentari sinó de, religió, política, viatges, literatura, música, cultura, mestissatge, models socials), ,sí exactament el que semblen promoure alguns soci-poetes actuals. Tornar a usos del segle XIX i anteriors?…en els quals els habitants de terres d’interior no sabien el que era menjar peix de mar fresca?, en els quals les pobres zones de secà,( sense plans hidroelèctrics), productores de cereals tenien problemes per a proveir-se de fruites de regadiu?…en els quals només es podia consumir producte de la temporada de la regió en què es vivia. Tenir les produccions mundials a l’abast físic i de butxaca és consumisme?..Cap rei, bisbe, cortesà, artesà o pagès havien tingut mai l’oportunitat d’una alimentació variada i assegurada com ara tenim la gent corrent..Tot això entès com a possibilitat més habitual en el primer i segon món del segle XXI, perquè els del tercer món ni menjaven bé en el XIX ni ara. Proximitat sí…. si els preus, oferta, qualitat i comoditat són competitius, en cas contrari consumir només en proximitat és un exercici poètic/patriòtic. Tot això respecte a béns alimentaris. Succeeix igual amb articles de consum tecnològic o industrial. En la primera meitat del XX poques persones tenien ràdio i la TV es desenvolupa tímidament a mitjan segle. Ara canviem de TV cada poc temps i els nostres útils portàtils supleixen milloran molt a les ràdios tradicionals. Consumim massa tecnologia?…és possible però també pot ser fruit d’un enorme desenvolupament de l’oferta , innovacions tecnològiques i control de preus. No estic segur que, en general, l’evolució del consum alimentari i tecnològic sigui menyspreable o culpable d’excessos consumistes en general. En particular segur que hi ha molts casos particulars en què sí.
No és clara la diferència entre un consum equilibrat respecte a un consumisme desproporcionat. Però és un consumisme desequilibrat el que practica una persona amb molts recursos per a fer-se la vida més agradable? Tinc la certesa que el que consumeix una persona prudent avui dia seria catalogat de consumisme per una persona de XIX i anteriors
Existeix un fenomen associat al consumisme, és l’acumulació. Pot entrar en la patologia però normalment es produeix davant fenòmens socioeconòmics reals o imaginaris. En situacions de problemes de subministraments reals o potencials les persones acumulen, la qual cosa al seu torn, agreuja la pròpia escassetat. (Asseguro que he intentat entendre el fenomen psicològic d’acumulació de paper higiènic davant la pandèmia del COVID, encara ara no li trobo el mecanisme). L’acumulació respon a un instint de conservació íntim i de l’espècie. Encara que els animals acumulen sistemàticament, o bé menjant més del compte o bé guardant els aliments. Però els animals mai saben quin dia podran menjar mentre que les persones tenim l’aliment pràcticament assegurat cada dia.
Ferrer Salat conegut cap de la patronal a la fi dels setanta i principis dels vuitanta en ser increpat per “ricachón” va assegurar que no entenia les crítiques perquè per més diners que es té no es pot menjar molt més que tres vegades al dia (tabé ho feia simple). Però la idea és que el consum també es limita per saturació. No ens va tan malament; en èpoques antigues el 30/40% d’infants no vivíen més enllá dels 15 anys. En 1960 l’esperança de vida era de 67’08 anys, avui és de 81’8 anys. L’evolució de la medicina però sobretot la millora de qualitat de vida i salut pública han fet el seu treball. I tot això amb un increment substancial del consum. Mengem més de l’imprescindible? En el primer món sí, en general. Consumim massa tecnologia?…ja no estic tan segur que sigui així.
Quan una persona desitja comprar el model de telèfon mòbil més recent, malgrat que el seu encara funciona perfectament, és un cas de consumisme. Un altre exemple de consumisme es dona quan es gasta grans quantitats de diners en peces de roba a les quals realment se’ls donarà poc ús. També quan una família gasta més diners del necessari en menjar porqueria,. Realment, els exemples del consumisme els podem notar al nostre voltant en tot moment i és una tendència que sembla impossible de parar. Creixement consum real 2022 del 1.5%…i consumim de tot molt més que en la primera meitat del XX…i crec que menys que en els segles pròxims.
En resum pot ser que només sigui consumisme la despesa supérflu, innecessari efectuat només per una pulsió psicològica?.
L’economia mundial se sosté sobre la base del consum mundial. Les produccions es distribueixen en exportacions a molts paises, ningun pais produeix només per a consum local, com sucedia encara en part del XIX. Les tecnologies de producció, transport i demanda acceleren el consum de productes peribles, imperibles i industrials. I considerem que tot això salva en moltes ocasions les delicades economies del sector primari de paises del tercer món. Acaba de succeir amb la importació africana de cereals d’Ucraïna i amb les exportacions africanes del sector primari inclosa mineria.
Les xarxes econòmiques mundials faciliten i equilibren el consum i preus, per balanceig de volum, competència de preus i d’interdependències. Pels sistemes de transport moderns i els seus preus que alliberen costosos stoks, el comerç internacional, el creixement de l’exportació mundial. Els hàbits dels consumidors que passen de ser consumidors locals fins a la primera mitat del XX a consumidors mundials. Consumim tot de tot arreu, cereals, fruites, carns, peix, tecnologies i molts més. I el gust per disposar de tot en qualsevol epoca de l’any.
Crec que no ha d’enrojolar-nos acceptar que en general vivim una etapa de la història que, encara quedant moltes reparacions per fer, és per a estar bastant satisfets.
Octavi Garcia Rivalt, Llicenciat en Psicologia clínica i post grau en Industrial, (Universitat Central de Barcelona) . Diplomat psicometria i psicoanàlisi (C.I.P.P.)
Arenys de Munt, Abril 2023.
Compten d’un savi que un dia
tan pobre i miserable estava,
que només se sustentava
d’unes herbes que agafava.
Hi haurà un altre, entre si deia,
més pobre i trist que jo?;
i quan el rostre va tornar
va trobar la resposta, veient
que un altre savi anava agafant
les herbes que ell va llançar.
Calderón de la Barca. (La vida és somni . 1635)
