EL CERVELL NECESSITA CERTESA
Disculpes per un primer repàs anatòmic inicial.
La configuració nerviosa central SNC s’entén compren la medul·la espinal i l’encèfal. L’encèfal
es composa de cervell, cerebel i bulb raquidi. D’alguna manera el títol d’avui ha de referir-se a
una part dels elements allotjats al cap.
El cervell actua sobre la resta de l’organisme pels processos de memòria, descodificació,
selecció d’alternatives i la generació de patrons d’activitat fisiològica, tambien per
l’ordenament de la producció i secreció de substàncies químiques anomenades hormones. En
les cossos neuronals del cervell se situa la consciència, el pensament i la presa de decisions
voluntàries Les respostes reflexes s’emeten des de la columna vertebral directament.
Busquem permanentment la certesa com a recurs defensiu. Aquest impuls de vida, en forma
de control de la realitat, t’arrossegarà a buscar l’explicació de l’incert o desconegut. No existeix
ésser viu que sigui feliç en la incertesa, perquè no hi ha cap òrgan en les persones que es
produeixi bé en la indefinició o davant variables estranyes o davant el dubte, això
biològicament. Quan el teu coneixement dubta, dubta la teva biologia. Això com a producte
del dubte psicològic, que es produeix davant l’intent normalment fallit de decodificació de
inpouts inesperats, desconeguts o de difícil gestió. Els sistemes biològics dubten i s’alerten: la
pressió arterial, les glàndules sudorípares, els neurotransmissors, el sistema
musculoesquelètic, etc. Contràriament la resposta és més eficient en escenaris ben definits:
blanc o negre, ràpid o lent, intel·ligible o inintel·ligible, plaent o desagradable En les zones
intermèdies de perfils incerts es on es pot produir l’angoixa i l’error.
Prego ens parem en el següent que és nuclear:
El cervell és el major òrgan del sistema nerviós central i forma part del centre de control de tot
el cos. En vertebrats també és responsable del pensament, la memòria, les emocions, la parla i
el llenguatge El cervell no és un òrgan estrany a nosaltres mateixos. És a dir no existeixen dues
persones: jo i el meu cervell. Jo no dono ordres al meu cervell, és el meu cervell el que
maquina i pren decisions. És que el meu cervell soc jo mateix. És que jo no existeixo fora del
meu cervell. És a dir el meu cervell aïllat no necessita certesa , la que necessita certesa o no és
la dinàmica del coneixement, percebuda a través dels meus sentits o elaborada cognitivament
i decodificada en el meu cervell. Cadascun és el que és el seu cervell que pensa, decideix,
regula, planifica…això és cadascun…el seu cervell i la resta del seu cos. Rep inpouts, els
decodifica i emet outpouts. El control de la conducta que es basa en la informació sensorial,
necessita la capacitat d’integrar la informació d’un cervell centralitzat..
Els humans més intel·ligents i mes difícils de trobar, són aquells que no mesuren la felicitat per
l’hedonisme, per l’absència de problemes,. Viuen en la incertesa, la cerca, les trobades i
fracassos i la permanent aventura intel·lectual. El desconegut és la seva font d’incertesa i el
conegut és un nou punt de partida. L’angoixa de la incertesa és el preu que paga la genialitat
per a desenvolupar-se. 100 mil milions de neurones ho necessiten, a més de glucoses, calcis,
potassis, carbohidrats, etc, etc.
L’encèfal reposa en la certesa i l’ordre homeostàtics i automatitza les teves conductas
biològiques no voluntàries, com tot organisme viu (ritme cardíac, pressió arterial, sudoració,
etc). La certesa et dona seguretat i la seguretat tranquil·litat. Però la certesa total és una
utopia. El seu principal enemic ets tu mateix, la teva intel·ligència. El teu sistema cognitiu la
cerca gairebé instintiva sistemática… i mentre l’està buscant no la té!. Això produeix l’angoixa
d’absència i el desig d’assoliment que fa gran als humans. No la troba perquè les persones
pensem, sentim curiositat, busquem i després de trobar continuem buscant. La vida es pot
convertir així en un exercici de cerca i troballa feliç i una no troballa infeliç. I així es contrueix
la personalitat a cavall del Eρως i el Θάνατοσ, de la vida i la mort, de la troballa i la pèrdua. El
fort sobreviurà a la pèrdua i la incertesa, el feble entrarà en crisi, tendint a desaparèixer. Així
es compliran les lleis de Selecció Natural de Darwin. Així, per la irreductible i heroica lluita de
les bases químiques de molècules d’ADN, encara podem seguir les petjades biológiques de
Sèneca, Miguel Angel, Alejandro Magno, Poe, Tolstoi, Bach…
Tal sembla que el que Heisenberg (primera meitat del XX) en el seva apreciaciò de l’incertesa
referida al món subtómic-quántic es reprodueixi a nivell molecular i psicològic humà. Quanta
més certesa es persegueix més semblen desaparèixer uns certs principis, automatismes o
regles clasiques del model fisic. La manera certesa tendeix a regressiva i la incerteza a
progressiva.
Octavi Garcia, Llic. En Psicologia clínica, Univ Central de Barcelona i Màster en Psi.
Psicoanalítica per CIPP. Post grau en psi. Industrial. Arenys de Munt, Juny 2022.
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas……
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo……
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Gabriel Celaya (Cantos iberos, 1955), estracto.