¡Hay que vivir! -deia en Joan Baptista Humet en la cançó que després sentirem.
No diré que la Vida és l’únic que tenim.
No diré que, habitualment, valorem allò que estem a punt de perdre o que ja hem perdut.
Quan em pregunto per la vida; em converteixo en, només, un espectador. És aquest el roll que volem?
Es preguntaria una gota d’aigua sobre el valor de l’oceà?
Us invito a posicionar-nos en aquell punt on no som el centre de l’Univers. Perquè la Vida és allò que ho sosté tot. I tot forma part de la Vida.
Preguntem-nos si estem vius; o anem passant la vida.
Exemple de diàleg:
-“Com estàs?”
-“Vaig tirant…” -Contestem a vegades.
O:
-“Disfruta!” -Sol desitjar-me un bon amic.
Si. Disfrutem. Viure és implicar-nos amb tot el nostre ser i en l’instant present. També en els moments de dolor; abracem-lo sense aferrar-nos, doncs sembla que tot te un sentit; si més no utilitzem-lo (el dolor), com llegia darrerament, per anar consumint l’ego.
Permetem que la vida ens impregni sentint-la amb tot el nostre cos, amb cada cèl.lula. Observem-la amb cada cosa que veuen els nostres ulls, que escolten les orelles, que olora el nas, que toquen els dits… Respirant amb tranquilitat, amb confiança…
I, per què distingir entre la vida i la no-vida; enlloc de contemplar-la com vehicle per a transcendir-la?
Fins aquí el guió.
