Guió de l’Octavi Garcia per el programa del punt de l’interrogant del dia 8-10-2024
Cal posar límits a la llibertat d’expressió?
“In principi erat verbum et verbum erat apud deum et deus erat verbum”…..” Et verbum caro factum est, et habitabit in nobis”. (Joan1.14).
Al principi era el verb (paraula) i el verb era amb Déu i el Verb era Déu….i el verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres.
En llatí encara que d’origen grec s’han popularitzat aquests passatges bíblics que no m’interessen tan per la seva autoatribució d’inspiració histórica/divina com per la seva profunditat i transcendències sociològiques i psicològiques. Joan diu “verbum” no diu al principi erat Deus. l’Església convé que cal identificar tots dos com el mateix, però “Eppur si muove”(Galileu)..o sigui que Joan diu el que diu.. i no diu el que no diu. Confesso que mai no ho he entès molt bé.
Avui ens toca reflexionar sobre la llibertat d’expressió… el protagonisme i la importància de la qual recull Joan 90 anys DC en aquest document que influenciarà milions de persones a Occident fins als nostres dies, encara que molt abans a la polis grega ja s’havia introduït la noció de λóγος ( paraula) com a guia intel·lectual, una veritable revolució des de l’espiritualisme cap a la raó i els arguments.
Perquè tanta introducció?..per cuidar molt les conclusions.
La paraula oral o escrita és el mitjà d’expressió per excel·lència, fins i tot el llenguatge no verbal es mira i tradueix gairebé sempre mentalment en les paraules corresponents segons la psicollingïstica. És un luxe humà. Ens ha conduït a tot i a tot arreu. És gairebé màgic, Chomsky diu que és filogenètic (jo no ho comparteixo).
És un patrimoni tan important i íntim que és l’únic fill primogènit del cervell on es cuina, donant sentit a la nostra existència i dignitat. “El que no s’anomena no existeix” (George Steiner). Steiner hauria de tenir un altar pagat per els defensors/ores del llenguatge inclusiu
Molta prudència amb les conclusions sobre la sagrada llibertat d’expressió que empara especialment, el 19è de la Declaració Universal de drets humans, l’11è de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, el 20è de la Constitució espanyola… i l’exigència de tota persona lliure sobre qualsevol llei.
Quan esclata una revolució els colpistes de dretes i esquerres fan dues coses: callen el president deposat, alhora que controlen els mitjans de comunicació, televisió, premsa i ràdio. Controlen la paraula i el seu poder i habiliten la censura informativa. A les nostres societats democràtiques el control de l’expressió sempre és perillós, discutible, interpretable. La limitem fins a la frontera de la dignitat, intimitat, honra, violència, discriminació, bon nom dels altres?..límits borrosos.. El problema está en bé jutjar la intenció (codificació) de l’emissor de la paraula i la bona interpretació (decodificaciò) subjectiva del receptor o destinatari. I aquest és un terreny relliscós.
Per cert, quina mania/complex a voler-nos ocupar del desenvolupament de restriccions, pecats, sancions. Crec molt més constructiu ocupar-nos del desenvolupament de llibertats. En aquest desenvolupament només estaran els seus límits com a marginàlies. Com fomentar el desenvolupament personal i social a través de la llibertat d’expressió?, m’agrada molt més aquesta pregunta. El món no s’ha construït principalment amb l’absència i el silenci, sinó amb les propostes, el diàleg i el parlamentarisme. Amb l’acció no amb l’omissió.
Totes les persones tenen dret a la llibertat de pensament, consciència, religió, opinió i expressió. Aquest dret, però, pot estar subjecte a certes restriccions d’odi, discriminació, violència… per garantir que no entra en conflicte amb altres drets. Aleshores la llibertat d’expressió es converteix en el component principal o subjacent dels senyals identificatius d’un estat democràtic: pluralisme, competència, i paraula de de majories, així com element respectuós i conductor de Montesquieu i els seus poders legislatiu executiu i judicial. Les legislacions de límits sobre la llibertat d’expressió són proporcionals al model social i polític. Així a les dictadures sempre hi haurà molt més control del pensament i expressió. També en entorns i organitzacions més conservadors.
El dret internacional permet establir límits a l’exercici de la llibertat d’expressió, si bé aquestes restriccions han d’estar establertes a la llei de manera clara. Només es poden imposar per a certs fins legítims específics (com en el cas de l’apologia de l’odi, o protegir els drets d’altres persones), i han de ser manifestament necessaris i proporcionals, és a dir,
la seva mesura, per arribar a la fi perseguida, ha de ser el menys intrusiva posible.
“Detesto el que penses, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho.” Escriptora britànica Evelyn Beatrice Hall ( 1868-1956) . De la seva obra “Els amics de Voltaire” (1906)
“Si no creiem en la llibertat d’expressió d’aquells que menyspreem, no hi creiem en absolut”. Chomsky (1928–). Lingüista, filòsof i activist
Prefereixo equivocar-me per haver-me atrevit a dir alguna cosa, que equivocar-me per no haver-ho intentat mai. (anònim).
Un és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. Aristòtil ( 384 aC-322 aC).Octavi García. Arenys de Munt, Psicóleg Clínic, Universitat Central de Barcelona. Master en Psicología psicoanalítica CIPP. Septembre/24
