Guió: Manel Benito    27/10/26

Escoltar és un acte voluntari que va molt més enllà del simple fet biològic de sentir sorolls o paraules. En la societat actual, dominada per la immediatesa, la velocitat i la necessitat constant de produir i respondre, escoltar s’ha convertit en un recurs escàs. Sembla que vivim en un estat d’atenció fragmentada on no tenim temps per aturar-nos i rebre el missatge de l’altre sense interrupcions.

Així doncs, la manca d’escolta activa no és només un problema de comunicació, sinó un reflex de com el ritme de vida modern ha erosionat les nostres relacions humanes i la nostra capacitat d’empatia.

A vegades s’oblida un detall anatòmic ben senzill però profund: l’ésser humà té dues orelles i només una boca. Això suggereix que hauríem d’escoltar el doble del que parlem.

Tanmateix, a la pràctica diària ho fem exactament al revés: parlem el doble i escoltem la meitat. Escoltem per respondre, per rebatre o per preparar el nostre propi argument, però rarament escoltem per entendre.

Un factor clau per entendre aquesta crisi de l’escolta és la constant presència de soroll digital i la pressa cronificada. Escoltar de debò requereix silenci intern, temps i paciència; tres coses que la cultura de la immediatesa ha transformat en luxúries o pèrdues de temps. Si no som capaços de gestionar el silenci o de tolerar una pausa en una conversa, com podem pretendre escoltar profundament el que algú ens vol dir?

A més, aquesta desconnexió té un cost emocional molt alt. Quan algú ens parla i notem que no ens està escoltant —perquè mira la pantalla del mòbil, perquè desvia la mirada o perquè interromp constantment— la sensació que es genera és de buit i d’invisibilitat.

Aprenem a tancar-nos en nosaltres mateixos i a no compartir allò que realment importa, fent que les converses es quedin en una superfície superficial i buida de contingut real.

Aquest canvi en la dinàmica social ens porta a preguntar-nos quines conseqüències té la pèrdua de l’escolta en el teixit comunitari i personal. Quan no escoltem, aïllem l’altre.

L’escolta és, en el fons, un acte de generositat i de reconeixement de l’altre. En un món on tothom vol tenir altaveu i expressar la seva opinió a les xarxes socials, qui queda per escoltar?

Reivindicar l’art d’escoltar implica també aprendre a estar presents, a ser-hi  sense la necessitat d’omplir cada segon amb la nostra veu o el nostre punt de vista. Significa acceptar la vulnerabilitat de deixar-nos transformar per les paraules de l’altre, sense jutjar immediatament ni voler imposar el nostre discurs.

Tot això ens permet considerar la possibilitat que estiguem perdent la capacitat de connectar d’una manera genuïna. Hauríem de tenir la possibilitat de preguntar-nos si realment no tenim temps per escoltar o si, senzillament, hem decidit no prioritzar-ho. Què hi ha de valuós en el silenci i en l’atenció plena cap a l’altre? Realment estem disposats a reduir la velocitat per tornar a aprendre a escoltar?

 Música: The Sound of Silence – Simon & Garfunkel

 Llibre: Momo – Michael Ende Us recomanem llegir Momo, de Michael Ende. Més enllà de ser un clàssic juvenil, és una faula profunda sobre el temps i la societat moderna. La protagonista, la Momo, té un superpoder molt especial: no sap fer trucs de màgia ni té força sobrehumana, l’únic que fa és saber escoltar de debò.

Quan la gent parla amb ella, troba respostes i consol senzillament perquè se sent escoltada.

 Pel·lícula: Lost in Translation (Sofia Coppola), posa el èmfasi en la necessitat de trobar algú que t’escolti enmig de la solitud urbana.

ETIQUETES: | | | |