Guió: Jordi Zaragoza | 20-10-2026

L’any 1967 es va estrenar Endevina qui ve a sopar aquesta nit, una pel·lícula protagonitzada per Sidney Poitier, Katharine Hepburn i Spencer Tracy. Una noia blanca, de família acomodada, anuncia als seus pares que es vol casar amb un home de color. El conflicte sembla clar: el racisme. Però hi ha un detall que complica les coses. El futur gendre és un metge prestigiós, culte i econòmicament ben situat. I això ens porta a una pregunta: els pares el rebutgen perquè és negre, perquè pertany a un altre grup social o per totes dues raons? Si fos negre, però pobre i sense una professió socialment valorada, ¿hauria estat igual la seva reacció? La pel·lícula ens posa davant de tres forces que entren en conflicte: el racisme, el classisme i l’amor. Aquest últim introdueix una possibilitat que desmunta les classificacions dels altres: quan dues persones s’estimen, l’origen i la posició social poden deixar de ser el criteri principal amb què es miren. No vol dir que l’amor estigui lliure de prejudicis, sinó que pot posar-los en qüestió. Però, sabem realment diferenciar el racisme del classisme? El racisme implica discriminar o menysprear algú pel seu origen racial o ètnic.

El classisme, en canvi, es manifesta en el tracte desigual o el menyspreu per la posició econòmica, social o cultural que atribuïm a una persona. Són fenòmens diferents, però no necessàriament separats. Una persona pot ser discriminada pel seu origen i, alhora, per la seva pobresa. Una altra pot ser rebutjada per la seva classe social, independentment del seu origen. I una mateixa persona pot rebre un tracte molt diferent segons els diners que tingui, els estudis que hagi cursat o la posició que ocupi. Per tant, potser no n’hi ha prou amb preguntar-nos si una actitud és racista o classista. També hauríem de preguntar-nos quin pes té cada factor i com es combinen. Podem trobar persones molt racistes i poc classistes, molt classistes i poc racistes, o que reuneixin totes dues actituds. Fins i tot podem ser víctimes d’una discriminació i, alhora, exercir-ne una altra. El classisme té, a més, una particularitat: sovint està més normalitzat del que ens pensem.

Ens pot semblar natural considerar algú «de més categoria» perquè parla d’una determinada manera, viu en un barri concret, ha estudiat en una universitat prestigiosa, té diners o exerceix una professió ben valorada. Potser ens escandalitza que algú consideri inferior una persona pel color de la seva pell, però no ens sorprèn tant que la consideri inferior perquè és pobra, perquè no té estudis o perquè fa una feina que socialment valorem poc.

Per què un prejudici ens indigna i un altre ens pot semblar perfectament normal? Hi ha encara un altre perill: convertir una realitat estadística en un estereotip. Constatar que un determinat grup està més representat en un àmbit no ens autoritza a atribuir les mateixes característiques a tots els seus membres. Una proporció pot ser una dada que cal explicar; no és, per si mateixa, una explicació ni un judici sobre els individus. I encara ens queda una qüestió: ¿aquesta manera d’entendre el racisme i el classisme és universal, o respon també a la nostra mirada occidental? En altres societats, les jerarquies i les fronteres entre grups poden funcionar de manera diferent. Potser les categories amb què interpretem el món no són tan universals com ens pensem. En definitiva, l’interrogant no consisteix només a saber distingir el racisme del classisme, sinó a reconèixer quan actuen junts, a no confondre les dades amb els prejudicis i a examinar també les nostres pròpies actituds. Perquè potser el problema de fons és més antic i més humà: la tendència a classificar les persones, situar-les en una escala de valor i jutjar-les abans d’haver-les conegut.

Música escollida:

ETIQUETES: | | | | | | | | |