Som conscients de les persones dependents?
Consciència: del llatí conscientia “coneixement compartit” i cum scientîa, “amb coneixement”, és el coneixement d’un ésser de si mateix. És ser conscient de si mateix i del que ens envolta en base al que un és. També es pot referir a la moral.
Primer he volgut saber el significat de consciència, i en base al que un és, veure les implicacions de ser dependents. Aquest fet forma part de l’acceptació, que viu la pròpia persona i la família.
Durant uns minuts o hores podem posar-nos en situació, però no és la nostra realitat, i en els nostre dia a dia, no necessitem l’ajuda d’alguna persona fer una vida, dit d’alguna manera normal. Si alguna cosa diferència, és el temps empleat per fer una acció, una altre podria ser la dedicació, l’energia i l’esforç empleat.
La família juga un paper molt important, és la base, un entorn còmode, on se senti igual, on les necessitats bàsiques puguin ser cobertes. Sentir-se integrat, és molt important, per si mateix i per el seu entorn. Veure familiars fent esforços titànics, per aconseguir coses que tindrien de tenir de llei, és un exemple del que son capaços, han d’unir-se, associar-se, mobilitzar-se per la causa. Però quan profunditzem el que més por els fa es pensar en què passarà el dia que ells no hi siguin, i veus que hi pensem, per tenir-ho preparat, van teixint, per completar i per intentar preveure.
Si, agraeixen viure el moment, cada millora i cada pas, cada obstacle superat, és viu com un gran èxit. Pensem que quelcom senzill i fàcil, a vegades no ho és. Fa pensar.
Ser depenent por ser de naixement o per algun accident, o trauma. Com es viu amb totes aquestes limitacions? Com poden trobar la felicitat? Com canvien el valors de les coses, de les persones?
Acompanyar a persones amb necessitats especials, és una altre oportunitat per ser conscients de la nostra responsabilitat, per normalitzar, per igualar. Per desgràcia s’ha patit molt, per no voler entendre. Avui en dia les escoles, comencen a ser més inclusives, i comencen a posar més recursos, aquí s’ha d’agrair als propis familiars que moltes vegades són els que es mobilitzen. Això ha de ser un principi perquè cada vegada, n’hi hagin més. Crec que estar amb elles és una manera de créixer com a persones, ja que et canvien els valors, deixem d’estar pendents d’una societat tant consumista.
Per ells a vegades podem sentit pena, o podem sentir compassió, però són veritables valents.No som diferents, som iguals però amb unes limitacions diferents? Tenim també limitacions psicològiques?
Llibre: Subjectivitat, dissidència i discapacitat Jordi Planella
Cancó: Solo pienso en ti Victor Manuel
escolta aquí el programa:
https://enacast.com/radioarenysdemar/#/programs/elpuntdelinterrogant/radioarenysdemar_podcast_9120