Guió de Fina Trullàs 22-9-2026

En psicologia contemporània parlem de mentalització, metacognició, afectivitat mentalitzada i confiança epistèmica. Conceptes diferents que apunten, en el fons, a una mateixa capacitat: poder observar què pensem, què sentim, interpretar què passa en l’altre sense perdre el contacte amb el nostre propi criteri.

I potser aquí comença el conflicte.

Perquè podem saber racionalment que tenim dret a posar un límit i, tanmateix, sentir culpa quan el posem.

Per què?

Perquè aquesta culpa no sempre neix en el present. A vegades ve de lluny: d’allò que vam aprendre sobre agradar, obeir, cuidar, evitar el conflicte o no decebre. El cervell aprèn patrons de protecció, però allò que un dia ens va ajudar a conservar un vincle pot deixar de ser necessari quan som adults.

I aquí em ve al cap una història de la mitologia grega: Ariadna i el seu fil. Ariadna dona a Teseu un fil perquè pugui entrar al laberint, trobar el Minotaure i, sobretot, trobar el camí de tornada.

Però m’agrada pensar que, de vegades, nosaltres també tenim fils apresos. Aprenem molt aviat què hem de fer per no perdre l’altre: agradar, anticipar, cuidar, callar, evitar el conflicte, no decebre.

I potser allò que un dia ens va ajudar a sortir del nostre laberint continua guiant-nos molts anys després.

Aleshores apareixen les preguntes:

  • Com sabem si aquell fil encara ens protegeix o si ara ja ens impedeix caminar lliurement?
  • Quan sento culpa per dir que no, estic davant d’una responsabilitat real o davant d’un patró après?
  • Quina part d’aquesta emoció pertany al present i quina ve de la meva història?
  • Podem tolerar que algú es decebi amb nosaltres sense interpretar-ho com que hem fet alguna cosa malament?
  • Podem entendre la culpa sense haver d’obeir-la?

Una cosa és haver fet alguna cosa malament.
Una altra és sentir que estem fent alguna cosa malament perquè algú no està content amb nosaltres.

La culpa és una emoció que apareix quan percebem que hem transgredit una norma, hem perjudicat algú o no hem complert allò que creiem que hauríem d’haver fet.

Podem sentir una emoció. La podem acollir, escoltar, entendre.
El que sí que podem triar és què en fem, d’aquesta emoció, i quina conducta decidim prendre.
Perquè sentir no sempre és triar. Actuar, sí.

Potser posar límits no és aixecar una paret.

Potser és aprendre a posar cada cosa al seu lloc:
jo, al meu lloc. Tu, al teu.
La meva responsabilitat, amb mi. La teva, amb tu.
I entre tots dos, un espai on el vincle pugui respirar.

Música del post
These Boots Are Made for Walkin’
Nancy Sinatra

ETIQUETES: | | | | |