🔊 Escolta el pòdcast
Guió: Joan Ripoll | 29/4/2025
Davant de l’interrogant d’avui ben bé podries respondre amb una altra pregunta: i perquè no hauria de ser així?
No pretenc plantejar la qüestió del suïcidi, ni del dret a l’eutanàsia; avui del que es tracta és de reflexionar sobre la nostra vida i el nostre llegat a partir de l’acceptació del fet de que morirem.
L’enunciat no és una afirmació. El que avui et pregunto és si creus que la teva mort i, per extensió, també la teva vida et pertany en exclusiva i si ambdues coses les pots transitar-les sense tenir en compte a la resta de persones que t’envolten.
Cal recordar que una de les característiques de l’ordre dels primats -als qui pertanyen com a humans- és que som éssers gregaris que ens organitzem en grups i formem societats que ens permeten sobreviure.
Així doncs, com a individus gregaris que som, estem subjectes a la interacció continua amb la resta del grup des del moment de néixer. Fins i tot des d’abans de néixer ja es generen relacions i es comencen a teixir trames subtils d’interaccions amb el nostre exterior que sustenten la nostra supervivència com a individus i, també de forma indestriable, la supervivència de la resta del grup.
La comunitat ens embolcalla i ens protegeix. Quan naixem el nostre entorn s’adapta i es reorganitza de forma que en puguem participar i col·laborar, ocupem un espai físic i simbòlic.
Tot això no està contraposat a la nostra llibertat personal, però les nostres accions –per activa o per passiva- impliquen conseqüències personals i grupals.
Arribats a aquest punt, podem concloure que la nostra vida i la nostra mort modifiquen i condicionen tot el nostre entorn. I sabent tot això, ¿podem seguir afirmant que la nostra vida o la nostra mort és un tema absolutament personal i individual que només ens afecta a nosaltres?
La nostra mort afecta a tota la comunitat generant un buit que només pot ser reparat amb l’única cosa sobre que tenim capacitat de generar en vida: el record que la resta conservarà de nosaltres.
Parafrasejant a la filosofa Ana Carrasco-Conde, aquest record implica retornar a la comunitat allò que la persona morta ens ha donat mentre era viva, fer arribar als demés l’amor que ens va donar. És l’esperança de que el nostres amor podrà seguir alimentant a altres a través dels qui ens recorden.
Davant de la mort només podem confiar que hem fet el possible per aportar quelcom de positiu als altres enriquint la seva vida. Això és el que queda, i sobre això en som responsables mentre som vius, serà el nostre llegat.
Una bona mort també pot significar deixar un bon record, així que sí, la nostra mort no ens pertany completament.
Joan A. Ripoll | abril 2025
Cançó recomanada: “Per si demà no surt el sol”| Som Gegants | Joan Dausà, 2018
