Més enllà de si ens referim al mot religió com ho fa el diccionari de la llengua catalana definint-la com el “conjunt de creences i conviccions, d’actituds i sentiments i de maneres de comportament que vinculen una persona o un grup humà amb allò que hom reconeix com a sacre, misteriós o transcendent i que sovint identifica amb Déu o el diví” o, de si ens referim a la religió com un fenomen que relaciona la dimensió personal i subjectiva del fet en sí amb el context cultural, històric i social d’on es desenvolupa; o, de si parlem de la història de les diferents religions que han anat sorgint com a contestació o refugi de l’home en la seva recerca de respostes a diferents interrogants tals com “qui som?, on anem?, per a què estem aquí? …”, el que m’ha portat a plantejar qüestió d’avui “religió 3.0: la religió de l’amor” ha estat el fet que la tendència general, d’avui dia, és a emprar el mot religió com a comodí enlloc de referir-nos a la religió com quelcom funcional en la relació entre l’home i el fet religiós, com quelcom que respon a causes històriques, sociològiques, econòmiques, psicològiques, etc.
No hauríem d’obviar que, de vegades, a l’esmentar la religió com a la relació existent entre l’home i el Diví, hi ha una certa tendència a tractar la religió de manera frívola deixant el “sentit religiós” a mercè de les fronteres creades per l’home, les ètnies o les classes socials.
Per a mi, la religió no hauria de distingir entre sexes, edats, races o llengües; ni triar entre diferents noms per tal de designar una divinitat en detriment d’altres; ni fer distincions entre llocs de culte o llibres sagrats; ni prohibir certs aliments; ni instaurar regles o dogmes.
La religió hauria de ser una mena de paraigües sota el qual tothom si pogués aixoplugar, en el qual el denominador comú fossin els valors i les virtuts que imperen en la humanitat i que es desprenen de la llum que brilla dins dels nostres cors. Religió 3.0 donat que vivim en una realitat tridimensional, comandada per la igualtat, la llibertat i el respecte, sense cabuda pels judicis ni les etiquetes, tenint la bondat i la sinceritat com a himne, els petons i les abraçades com a llengua, i abanderada per la força de l’amor incondicional.

Montse Macanàs