Guió de Yolanda Montero per el programa de ràdio “el punt de l’interrogant” del dia 17 de desembre de 2024
Per què la gent m’ignora?
Aquest interrogant potser és més comú del que ens pensem i aquest guió comença així, amb un supòsit.
Suposem que la gent ens ignora, atorguem als altres el desconeixement de la nostra persona perquè ignorar, del llatí ‘IGNORARE’, és una paraula composta per la negació ‘in’ i ‘gnô’ de (g)noscere, saber o coneixement, per tant, ignorar, vol dir no saber o no tenir-ne notícia. La composició de la paraula em dona pistes per a la reflexió que avui us vull compartir, tant de bo entre totes les persones que ens trobem al voltant de l’interrogant, ens ajudem a desfer l’entrellat.
Vaig directa al fil d’interrogants que em desperta saber per què la gent m’ignora: Sabem quina és la nostra manera autèntica de ser, la nostra essència i en som fidels? Es pot veure allò que no es mostra? Si nosaltres practiquem la ignorància vers la nostra persona, perquè els altres ens haurien de considerar?
Exemples del quotidià que em fan reflexionar sobre com em tracto i que abans d’entrar a l’autoreflexió sempre m’havien emprenyat molt són aquests, a veure si us hi trobeu. Us ha passat mai que esteu esperant a una botiga, per exemple per a que us atenguin i us passen al davant, com si no us veiessin? La primera reacció és pensar en el do de la invisibilitat, oi? La reflexió que em provoca és: Tenir cura dels altres sempre i oblidar-me de mi mateixa és com em tracto? Un altra exemple, a un restaurant o bar, esteu minuts i minuts amb la ma alçada o cridant la persona que atén per a que us portin quelcom i veieu com altres persones que han arribat després de vosaltres ja estan servits? Aquesta situació, aparentment sense solta ni volta, podria estar relacionat amb si nosaltres donem espai a les nostres necessitats i les satisfem o no?
És clar que podríem fer esforços i de fet els fem, per a cridar l’atenció dels altres. Fem allò que suposem que ens faria visibles i ‘encaixar’ amb les expectatives i valors socials de l’entorn.
Dirigim veritables esforços a passar a formar part de la de les persones acceptades, les valorades, sempre, sota els paràmetres dels altres. Són els altres, llavors qui determinen que té o no té valor, per tant a qui es considera i a qui s’ignora. És tan difícil sostenir aquest esforç que de vegades ens esgota, ens emprenya i fins i tot emmalaltim per a que finalment se’ns destroni i acabem sent ignorades. Us ha passat mai això? Sabeu què? Si ha estat així, alegreu-vos!
Perquè estaríeu a la casella de sortida del gran joc de la caça del tresor, descobrir qui realment sou.
Algunes limitacions que poden sorgir si ens ignoren, son:
– La por a perdre el món, aquell que hem tingut sempre, aquell que ens pensem que és la única manera de viure.
– Qüestionar la nostra manera de fer ‘modulant’ la nostra freqüència a la dels altres.
(Compte que això pot emmalaltir psicològica, emocional, físicament.)
– Estimar als altres més que a nosaltres, permetent per tant que ser ignorats lesioni encara més l’autoestima i sigui argument per a mantenir-la més baixa.
– Sobreactuar, actuar més enllà del que veritablement sentim i volem, realitzant qualsevol activitat en excés en aquell entorn on ens sentim ignorats. Ex: A la feina, afalagant, a la colla o amb la família, fent allò que no ve de gust, just perquè els altres ho fan i/o ho esperen.
– Creure que si ens ignoren, ens treuen valor.
Arribats al punt de ser ignorats, és interessantíssim fer l’exercici d’observar-nos i observar especialment les persones que ens ignoren amb la implicació emocional mínima possible. És llavors quan podem començar a tenir pistes tant de les persones que ens estan ignorant com de nosaltres. Les persones que ens ignoren qui són, cóm són, quins són els seus interessos, quin poder els atorguem i per tant, fins a quin punt som semblants o diferim. Les persones, som com les emissores de ràdio, només podem ser rebudes per qui disposi de receptor adequat.
Les nostres emocions, pensaments, accions, paraules i fins i tot la nostra massa corporal, emeten una determinada freqüència electromagnètica que serà ben rebuda o amb interferències, segons si el receptor emet en la mateixa freqüència que nosaltres. Existeix una teoria filosòfica que parla de la ressonància social i que es defineix com ‘un fil vibrant entre el subjecte i el món’. Bé doncs això, ens connectem amb els altres o no a l’hora que construïm el món, el nostre, el que compartim. Som nosaltres qui hauríem de tenir cura per a emetre uns fils de la millor qualitat possible i gaudir de bons teixits amb els altres, més que voler fer un mal jersei forçant les llanes.
Voleu dir que el fet que els altres m’ignorin, no és la clau de la llibertat per a revisar-nos i viure de manera coherent amb la nostra autèntica essència?
LA GUSPIRA – La Pegatina – LETRAS.COM
Per a saber-ne més sobre la teoria de la ressonància social Rosa, Hartmut. Resonancia. Una sociología de la relación con el mundo. Madrid, Katz Barpal
Editores, 2019. Hartmut Rosa és filòsof, sociòleg i politòleg alemany (1965).
