Guió: Roser Soms | 25/11/2025

Sospito que l’interrogant d’avui és propi de l’edat adulta. Almenys jo no recordo haver-me’l plantejar seriosament fins que no vaig tenir casa pròpia i vaig començar a omplir-la de coses.

Trobem d’allò més lògic portar coses a casa i deixar-les en un lloc a la vista (mobles, llums, objectes de decoració, estris de cuina, electrodomèstics…) o desades en armaris (roba personal i de la llar, sabates, joguines, aparells, crosses, bastons de caminar, apunts, llibres, fotos antigues…).

Però arriba un dia que ens adonem que tenim massa coses i potser ens falta lloc per a d’altres de noves. Aleshores ens mirem aquelles andròmines o tresors que hem anat acumulant al llarg de la vida i ens assalta el dubte: les llencem o les guardem? No és un dubte banal, més aviat li podríem trobar un rerefons existencial, perquè la tendència a guardar o a llençar sol ser una característica individual que ens pot marcar tota la vida. Viure envoltats de coses que no fem servir o viure amb el mínim indispensable són dos enfocaments totalment contraris de l’ofici de viure. Diògenes o minimalista?

La perspectiva d’haver de llençar pot provocar neguit, angoixa, o fins i tot, una sensació d’ofec, de trasbals… i aleshores solem deixar-ho per a un altre dia.

Però per què ens costa llençar? Què sentim, o pensem, o veiem, davant la possibilitat de despendre’ns d’una cosa? Ens passa només amb els objectes materials? O també en el cas de les relacions, siguin amoroses o d’amistat? O potser tampoc volem deixar anar el passat i ens recreem en la nostàlgia? Assumim aquest fet com a normal, com a propi nostre, i ens hi resignem? O més aviat ens agradaria poder acceptar la “pèrdua” i obrir la porta a nous horitzons?

Hi ha qui diu que hem de llençar tot allò que no hàgim utilitzat en l’últim any… Però compte, que darrere d’aquesta recomanació no hi hagi una invitació al consumisme desbocat… De vegades també succeeix que llencem una cosa ben convençuts que no la necessitarem més, i no passen ni un parell de dies que sorgeix aquella necessitat que havíem descartat, i aleshores ens en penedim i ens diem que la propera vegada ens ho pensarem dues vegades abans de llençar.

Si no ens agrada llençar sovint, el sentit comú ens diu que tinguem almenys les coses ben endreçades, cadascuna al seu lloc, si no volem ser engolits per una muntanya d’andròmines. O potser som dels que mantenen el desordre confinat en un o dos llocs de la casa, per poder moure’ns en un espai més desembarassat? La Marie Kondo diu que l’ordre fa la felicitat. Ho creieu també vosaltres? Creieu que la pregunta d’avui tindria respostes ben diferents anys enrere o segons en quin entorn ens moguem? Serà el mateix en una masia perduda en les muntanyes, que en un pis al centre d’una gran ciutat?

Els interrogants estan servits.

ETIQUETES: | | | | | | | | |