TOTHOM TE EL MATEIX ACCÉS A LA CULTURA?.

 

En antropologia i psicologia cutural, cultura és tan sols! “un estil de vida”. La cultura es defineix com un “conjunt de coneixements compartits per un grup d’individus que tenen una història comuna i participen en una estructura social” (Triandis, 1995; Markus, Kitayama i Heiman, 1996.)  Y com “suma de creences, rols, normes i valors…”.

Ningú te el mateix accés a res…ni a la riquesa, ni a la pobresa, ni a la salut ni a la enfermetat, ni a la felicitat, ni per soposit al coneixement i la cultura…i per extensió a la llibertad, que és filla de la cultura. Probablement també i probablement no sigui aquesta la questió, perque mentre l’accessos a tot variïn en quantitat, variabilitat i oportunitat també variïn els habilitats personals per accedir-hi, per tant sempre hi haurán diferencies. Penso que l’important és que en oportunitats basiques les diferencies s’escursin. I així és justament com sembla que està succein.

La cultura del home primitiu era escassa, local i superficial. Era local perque l’ambit convivial dels antics pobles era local.  Així els societats o tribus és relacionaben amb altris …sempre i quant estiguesin a molt poca distància física…i no competisin per els recursos naturals. Encara que no  és imprescindible anar tant lluny: els nostres avis, rarament sortien dels limits comarcals, no diem ja desl límits estatals. Crec quasi ridícul confrontar la cultura del passat segle XIX i anteriors amb la actual donats factors antics com: la poca formació de base, la cultura d’arrelament familiar existent, els recursos de supervivència lligats a activitats locals del poble o comarca, la manca de recursos de transport i comunicacions, la inexistència de mitjans de comunicació socialitzats, els servituts de condicions de treball, l’indexs d’analfabetisme, els models polítics monárquics i totalitaris…etc.

Els anteriors factors faciliten l’ endogàmia social i empobreixen el background cultural d’una comunitat, que s’esgota en si mateixa, exibeix fronteres rígides i es fixa límits de seguretat patologicamente autoprotectius, instalats en dogmes polítics socials i/o religiosos: el desconegut em fa por, l’única cosa bona és el conegut, lo meu és el millor.. EL diferent és el meu enemic el meu invasor. Sacralitzant, a més, models culturals que, per més INRI,  canvien amb el temps.

La cultura dinàmica, la bona, creix amb l’intercanvi, moviment, la informació múltiple, el viatge, el contacte multiracial i cultural, el culte al “open mind”.

Per tant l’accés a la cultura té a veure amb l’existència de dos canals: el intrapersonal i l’instrumental és a dir, el factor d’inquietud i sanitat intel·lectual individual i el factor d’accés als instruments tecnològics d’intercanvi d’informació. Qualsevol dels dos sense l’altre és erm..penós a més en un moment en el que mai en la  història de la humanitat l’accés a la cultura ha estat tan socialitzat.

Cultura?…sí, personal i social… y repeteixo….mentre sigui dinàmica, no t’esgotis en una determinada, sigui sensible al canvi i no sigui prevalent respecte a unes altres.. La majoria de guerres i conflictes s’han originat per diferències entre models culturals i les seves prevalences: polítiques, econòmiques i religioses.

En conclusió: existeix una correlació directa entre el progrés, qualitat de vida i felicitat general. A més obertura intel·lectual, cerca, aprenentatge,canvi, relativització de cultures locals i els seus dogmes……més progrés individual i social, major progrés cap a societats avançades i models de vida més solidaris i productius

L’últim segle ha ajudat exponencialment al fet que les cultures cada vegada se entenguin més. És una de les bones contribuciónes de la mundialització i la comunicació. Vivim molt més a prop els uns dels altres i això fa que no ens vegem tan diferents..això també fa que ens sentim més col·legues, més ciutadans d’un món comú, en el que cada cop ens impliquem més en el que passa arreu del mon, amb societats més avançades i models de vida més solidaris, productius i sostenibles.

 

No sé si mi canto es lindo

o si saldrá medio triste,

nunca fui zorzal ni existe

plumaje más ordinario,

yo soy pájaro corsario

que no conoce el alpiste. (Jorge Cafrune. El Payador Perseguido).

 

Octavi Garcia, Lic en Psicología, Universitat Central de Barcelona. Arenys de Munt,

Octubre 2019.