No sempre que volem som capaços de mostrar-nos tal com som, d’expressar lliurement els nostres pensaments, sentiments, opinions o de fer el que realment volem fer.
Ens podem sentir condicionats pels altres o atrapats amb nosaltres mateixos i adonar-nos que no actuem lliurement i que som una mica el que els altres han volgut que fóssim o el que ens han fet creure que havíem de ser.
Segurament en el nostre dia a dia hi ha activitats i actituds nostres que expressen qui som i com som. Però n’hi ha d’altres que, contràriament, les portem a terme sense cap estímul, sense il•lusió o amb l’ interès de complir amb les nostres obligacions i de complaure els altres. De manera que podem fingir la nostra manera de ser o de fer, adaptar-nos al que sigui més òptim per a nosaltres i fins i tot, fer creure als demés que actuem amb el màxim d’interès.
Així, podríem dir que estem entrenats per respondre de diferents maneres, segons l’entorn o amb qui estem. Per la qual cosa, viure «en funció de» o «depenent de», pot suposar invertir una certa energia i un temps en aconseguir el que se suposa que hem de ser o volem ser. Per exemple, ser eficients, divertits, atractius, competitius, creatius, etc. requerirà sens dubte un esforç personal i un temps d’aprenentatge. Però pot passar que pel camí trobem dificultats i els canvis no es produeixin a la velocitat que esperàvem i els resultats no siguin prou satisfactoris.
Aleshores, ens adonem que no acabem de ser allò que ens havíem proposat, ni complim les expectatives externes. En conseqüència, ens sentim, frustrats, angoixats, estressats, etc. Per tant, de què serveix portar fins a les últimes conseqüències les expectatives que ens dicten els altres? I per què ens exigim anar en contra de la nostra naturalesa?
No és més autèntic i satisfactori aprendre a ser un mateix? O saber quin és el nostre potencial real i desenvolupar-lo? Doncs per què no fem el pas? Potser perquè és més còmode anar amb el pilot automàtic ? O potser per por, inseguretat o per evitar la crítica?
