🔊 Escolta el pòdcast
Guió: Josep Marcè |10/03/2026
Avui el programa gira al voltant de dos mons tant oposats com l’esport i la política. Pero, de veritat son tant diferents? Tenen algún nexe d’unió l’un amb l’altre? Anem a pams.
L’esport es una actividad física que es realiza seguint unes regles en un marc competitiu. En canvi, la política la podem definir com l’activitat humana destinada a ordenar jurídicament la vida social d’una comunitat.…. Oli i aigua, a priori dos mons oposats. Malgrat tot, cada día van més de la ma.
La relació entre política i esport és vella, per més que es vulgui deslligar sempre la pràctica del que fan els mandataris o els països, en nom de la independència i la puresa dels valors de l’olimpisme. Els esports els practiquen ciutadans que pensen, senten i s’indignen, i són a més un fenomen de masses que no es pot escapar de la influència del seu entorn.
La idea de separar política i esport atén més un propòsit fundacional del mateix esport.
L’apoliticisme. La puresa. Això d’estar al marge de la política és una idea implícita en el discurs de l’olimpisme, amb uns principis on es recull que “L’objectiu d’aquest moviment és posar l’esport al servei del desenvolupament harmònic de la humanitat i promoure una societat pacífica aplicant la neutralitat política”. No obstant això, aquesta neutralitat és més difícil del que sembla. De fet hi ha qui argumenta que “L’esport es la continuació de la política a través d’altres mitjans”. Si analitzem amb detall la frase, fa fins i tot por.
Comencem pels inicis. Ja el 776 a.C. a Olímpia, els atletes de diferents zones de Grècia competient als esports de l’època. Els guanyadors eren considerats herois, ja que encarnaven la superioritat de les seves localitats. Durant la celebració dels jocs s’establia una treva militar entre els diferents pobles. Com veiem, en aquella època l’esport ja tenia implicacions clarament polítiques. Des de llavors que estàn absolutament interrelacionats.
L’esport, com a fenomen de masses, no es pot entendre com un fet aïllat de tot allò que l’envolta. Forma part de la societat i és un reflex de la mateixa, per la qual cosa està àmpliament implicat amb la resta d’aspectes socials, entre els quals hi ha indissolublement la política. Així, el binomi politicoesport no té una frontera clara.
I aquí es on trobem l‘ús de l’esport com a propaganda política. Un cop obtingut un èxit cal explotar-lo, ja que reflecteix no només l’esforç de l’atleta, sinó la consecució d’un èxit com a grup social i el dels líders que el dirigeixen. El cas és que cal aprofitar l’ambient d’eufòria general i apuntar-se el gol. La recepció dels esportistes guanyadors per part de les autoritats, no només són un homenatge als seus mèrits, sinó una manera de capitalitzar l’èxit.
L’esport té indubtablement un component d’espectacle social i, com a tal, no és dolent en si, però sí que ho és quan s’empra per les autoritats amb l’objectiu de mantenir-nos distrets i adormir el nostre esperit crític o la utilització dels esdeveniments esportius per a la reivindicació de postures polítiques, especialment en regims no democràtics, ja que les classes dirigents saben que els espectacles esportius poden ser un mitjà idoni per fomentar sentiments didentitat col·lectiva, cohesió nacional o distreure la ciutadania dels problemes realment importants de la societat. D’aquesta manera, les competicions esportives van quedar indissolublement lligades a l’ús de símbols i ritus d’identificació patriòtica, com la cerimònia d’hissar la bandera i el cant de l’himne nacional, intentant reflectir el poder de les nacions, convertint-se en una veritable obsessió fins al punt d’arribar a emprar fins i tot mètodes poc ortodoxos com el dopatge.
Exemples no en falten. El cas més famós possiblement és el dels JJ.OO de Berlín del 1936 en que Hitler va voler aprofitar per evidenciar la pretesa superioritat de la raça ària o el d’Argentina on la junta militar després del cop d’estat del 1986, va entendre que podia fer servir el futbol com a control social i un nacionalisme radical per encobrir la repressió mitjançant la imatge d’un ídol.
Un altre cas sonat es el boicot olímpic durant la guerra freda, on l’esport es va convertir en un camp de batalla per al conflicte ideològic entre els Estats Units i l’URSS o casos més propers com la negativa a l’oficialitat de les seleccions autonòmiques per part dels estats per no donar-los notorietat internacional.
Tot i això, podem ser romàntics o ingenus, però que l’esport estigui polititzat també té lectures positives, com el de ser un altaveu als drets contra el racisme o ser una plataforma integradora.
De fet l’esport fa be d’aprofitar el ressò que té per pregonar la democràcia i denunciar les situacions injustes, amb manifestacions públiques que han servit com a eina perquè les societats avancin pel que fa al costat del progressisme.
Per exemple en la lluita contra el racisme, on trobem episodis com el de Nelson Mandela en la lluita de Sudáfrica contra apartheid, on va utilitzar la selecció nacional de rugbi per unir la població blanca amb la negra afirmant que “L’esport té el poder de canviar el món. Té el poder d’unir la gent” o la ceremonia d’entrega de medalles en els Jocs Olímpics del 1968, quan dos atletes de color van aixecar els punys per protestar per les desigualtats racials, creant així un dels exemples d’activisme esportiu més coneguts.
L’esport també ha estat molt important en la promoció de la igualtat de gènere. Usant les seves plataformes, les dones atletes han exigit igualtat salarial, representació i tracte en línia amb els homòlegs masculins. El seu activisme no sols augmenten la consciència, sinó que també donen lloc a reformes legislatives.
I cal reconèixer també que l’esport s’ha emprat també en alguns moments per millorar les relacions polítiques i econòmiques entre països, reforçar la identitat cultural d’una comunitat o l’us de la diplomacia deportiva per facilitar la pau.
Recentment hem presenciat com l’esport s’ha implicat en la política, boicotejant etapes de ciclisme reclamant el fi d’un genocidi o esportites que es manifesten a favor d’una causa humanitaria. Si la societat, la política o els organismes no fan prou per aturar una guerra injusta o un genocidi, no es l’esport el que s’ha de moure, ni que sigui un gest simbòlic? O creieu que l’esport s’hauria de mantenir al marge? Els valors de l’esport tals com el respecte i el reconeixement de l’adversari s’haurien d’ajustar al tauler polític? Te més drets un esportista que disposa de mes altaveus que qualsevol altre ciutada poder manifestar les seves inclinacions polítiques? Ha de tenir por un esportista de perdre el suport de les marques que l’esponsoritzen pel sol fet de manifestar la seva opinió política? Es desitjable que l’esport segueixi sent apolític i que renuncii a reivindicar causes nobles? Ja tenim els interrogants oberts, nomes ens queda començar el partit.
Recomenació musical
ETIQUETES: | coherència | dignitat | esport | política |
