🔊 Escolta el pòdcast

Guió: Carme Saumell Mir | 07/10/2025

Parlar i escoltar, des del meu punt de vista, és una necessitat social.

Tanmateix, i aparentment, sembla que és una necessitat social a la baixa. Només cal observar als restaurants i terrasses dels bars com, sovint, el mòbil és el protagonista de la trobada, i també a les llars, on les xarxes socials inunden l’espai on abans la conversa hi tenia un lloc preferent.

La comunicació és molt important per a l’ésser humà; necessitem comunicar-nos de manera tranquil·la, serena, de les coses del dia a dia, d’allò que ens fa feliços i del que no tant. D’allò personal que tenim a flor de pell, del que ens emociona, del que pensem, del que sentim, del que ens fa patir, del que ens fa evolucionar, del que vivim, i així, un llarg etcètera…

Sembla que estem més comunicats que mai, i just per això em plantejo quina qualitat comunicativa tenim. Estem davant d’un gran repte. La incorporació de noves tecnologies generades en la societat del coneixement i la informació ens pressiona a canvis constants que, de vegades, vivim acceleradament. Estem davant d’una societat catalana que, en aparença o sense, sembla que sovint viu amb estrès psicosocial, impregnada d’informacions sensacionalistes que afavoreixen molt poc la reflexió pausada i la creació de converses constructives i positives.

I, si fem un esment a l’alta política, ens trobem emmirallats en converses massa sovint transformades en monòlegs, on el que compta és esbombar tot el que l’adversari polític diu i proposa, si és que proposa!

I expresso “emmirallats” perquè em veig a mi mateixa, petita i insignificant, en relació amb les nostres preocupacions i demandes i a la necessitat que escoltin aquest poble que els ha escollit democràticament.

El preliminar d’aquest guió no sembla gaire optimista, però només copsant la realitat podem canviar-la, amb la intenció de comprometre’ns per aportar-hi alguna cosa, encara que sigui petita.

Fet aquest preàmbul, centraré el tema des d’un punt de vista més personalitzat.

Abans de parlar, sabem escoltar?

En les converses ordinàries, quasi sempre ens impedim mútuament arribar molt endins. Els nostres consells, reaccions, paraules d’ànim o de consol i ben intencionats comentaris, de vegades impedeixen que les persones se sentin compreses. Gendlin, filòsof nord-americà, ens recomana provar d’escoltar acuradament algú, sense posar res de la teva part. Ens diu: “Et quedaràs molt sorprès.”

En el diccionari xinès, el signe escrit del verb “escoltar” es representa com la capacitat d’escoltar des de l’oïda, des de la vista, des del gest i des del cor. Particularment, em sembla extraordinari!

Des de l’oïda, escoltant el so de les paraules, una a una, quin és el seu cant? Des de la vista, amb la mirada, quina és la seva llum? Des del gest, les mans, el cos, la cara, què ens està comunicant? Està ben provat de manera científica que el llenguatge gestual ocupa, aproximadament, un 80% del que volem comunicar.

I, per últim, escoltar des del cor. Traduït: des de l’amor. Escoltar des de l’amor suposa entendre la mirada de l’altre, fins i tot quan hi estiguem en “desacord”.

Escoltar-nos és un acte comunicatiu. Watzlawick (1921), en la seva teoria sobre la comunicació humana, argumenta que cada acte comunicatiu comporta un efecte informatiu i un efecte relacional. El lingüista Langshaw (1961) també posa èmfasi en l’esfera afectiva. Per ell, escoltar i parlar amb l’altre no és senzillament donar informació, sinó “fer amb les paraules”.

Però escoltar no és fàcil: suposa un aprenentatge i una reflexió constant. L’escolta activa implica la voluntat de comprendre, d’iniciar un diàleg constructiu; requereix una oïda càlida que ens permeti ser receptius a l’altre.

L’escolta activa permanent es fa difícil per l’esforç i la implicació personal que suposa.

Requereix d’un context determinat que l’afavoreixi, malgrat que, exercitant-la cada dia, és més fàcil posar-la en pràctica.

I un apunt final: quan ens parlem a nosaltres mateixos, sabem escoltar-nos? Recollim la nostra veueta interior per poder descodificar-la i saber des d’on es genera? Des de la tristesa, l’alegria, l’odi, la por, l’amor…

En la nostra particular conversa, sovint escoltem des del judici, i ho fem de manera negativa? O ho fem des d’un judici positiu que ens genera comprensió i compassió, entesa com una forma d’estimar-se?

Krishnamurti, filòsof espiritual, ens diu que l’art d’observar-se objectivament és una de les facultats més elevades de l’ésser humà, ja que necessita que ens traiem la por de les nostres interpretacions.

Serà més complex escoltar i ser receptiu a l’altre si abans no hem après a escoltar-nos a nosaltres. També caldrà que la persona que ens parla s’expressi de manera honesta.

Tal com afirma el psicòleg nord-americà Rosenberg, creador de la CNV (comunicació no violenta), el món seria un lloc més bonic si poguéssim establir diàlegs on l’honestedat de qui parla rebés la resposta de l’altra persona de forma empàtica.

Saber escoltar és un do molt preuat. Quan, en una conversa, et sents escoltat des del cor de l’interlocutor, s’estableix una màgia especial que agermana.

Finalment, em faig les següents preguntes: en les nostres converses del dia a dia, podem fer una escolta activa basada en la dualitat? En el desig d’escoltar? En la mirada atenta que converteix l’altre en un subjecte d’interès?

Deixo aquí les preguntes obertes. Sé que, al llarg d’aquesta tertúlia, i amb l’ajut dels companys i companyes de taula, ho anirem esbrinant.

I avui, especialment, us dono les gràcies, moltes gràcies per escoltar-me.

MÚSICA :

J: S: Bach. Tercer moviment del concert per a dos violins, en RE Menor.