🔊 Escolta el pòdcast

Guió: Maria José Leiva | 22/4/2025

Jutjar de iudicare: dictar veredicte

Evitarem jutjar el judici. Amb tot, recordem la dita: veure la palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els seus.

El judici el patim a tot arreu i envaeix tots els àmbits. Un d’ells, el periodisme on abans s’exigia la màxima objectivitat; i ara permet el “periodisme d’opinió” que de vegades se sembla més a la propaganda.

A la política, ja ni goso entrar-hi. I no diem a les xarxes socials on aquest sport es practica des del sofà.

Emetre judicis, analitzar, separar… són funcions de la nostra ment sensorial i racional.

Jutgem les coses, les situacions, les persones… fins i tot el temps climatològic: “avui fa bo”.

El judici sorgeix quan ens identifiquem amb la ment i ens posicionem en un nivell superior a “lo jutjat”.

Darrere el judici s’amaga una gran insatisfacció, la no acceptació de la realitat. No hi ha capacitat de percebre-la tal com és. El judici és la falta de compassió cap a un mateix i, per tant, cap als altres.

Jutgem contínuament perquè vivim en la dualitat, perquè ens sentim fragmentats, separats i ens guiem per la ment concreta. És una necessitat gairebé inevitable i, d’alguna manera, involuntària fins que no s’hi posa consciencia i a la fi ens sentim complets i conectats.

Jutgem contínuament des de la nostra percepció dual de la realitat. “Mala vida, bona vida…”

Però la veritable naturalesa de la realitat és “no-dual” (no dos). A la vida no hi ha separació.

El judici acaba quan, finalment som capaços d’adonar-nos que no existeix res més que una Unitat de Consciència.

Maria José Leiva Blazquez

One love Bob Marley