🔊 Escolta el pòdcast

Guió: Francina Jaumandreu Charles | 13/5/2025

Quan parlem del dol, no ens referim a una malaltia. El dol es pot entendre de diverses maneres, però una de les més clares és la que el descriu com un procés natural d’adaptació que s’inicia quan perdem la presència a la nostra vida d’una persona estimada.

Aquesta absència pot ser causada per diversos motius: perquè la persona ha desaparegut, ha marxat de la nostra vida, ha mort, o bé perquè pateix una malaltia que fa preveure la seva mort o que, si més no, ens impedeix relacionar-nos-hi com ho fèiem abans. Aquest seria el cas, per exemple, de persones amb un dany cerebral irreversible.

Per tal de no complicar excessivament el guió, ens centrarem en els dols que es produeixen arran de la mort d’una persona estimada.

El procés d’adaptació a una nova vida sense la seva presència comença en el moment en què prenem consciència que aquella persona ja no hi serà mai més.

Hi ha dols que, a priori, poden semblar més difícils de gestionar que d’altres.

Tanmateix, no voldria generalitzar, ja que cada persona viu l’experiència de la pèrdua d’una manera única. Així com hi ha qui troba la manera de tirar endavant tot i situacions molt adverses, també hi ha qui s’ensorra davant circumstàncies que, des de fora, podrien semblar menys greus.

Tant els elements interns —les nostres actituds vitals i creences— com els externs —les circumstàncies que envolten la mort d’una persona estimada o els contextos familiars i socials— influiran en com evolucionarem després de la pèrdua. En el millor dels casos, recorrerem un camí cap a l’acceptació i la transformació d’aquesta experiència dolorosa en amor incondicional, pau interior i un record ple de gratitud.

Durant aquest procés, viurem alts i baixos, moments de profunda tristesa, potser ràbia, impotència, confusió, incomprensió i moltes altres emocions desagradables. Tanmateix, amb el temps i un treball interior constant, podrem tornar a reconnectar amb la vida amb plenitud i gaudir, de nou, de la bellesa que ens envolta.

En aquestes circumstàncies, és possible que no necessitem demanar ajuda professional. Sovint, ens pot ser suficient compartir el nostre dolor amb persones properes —familiars o amics— que ens sàpiguen escoltar sense jutjar els nostres sentiments.

Ara bé, si ens trobem sols perquè no tenim ningú de confiança a prop amb qui compartir el nostre dolor; si estem acompanyant una persona estimada en una malaltia llarga i irreversible; si ja vivíem una etapa vital complicada just abans de la pèrdua; si hem patit dues o tres pèrdues significatives en poc temps; o si la mort ha estat traumàtica, sobtada, o especialment difícil d’acceptar —com pot ser la d’un fill, d’una persona jove o d’algú que s’ha suïcidat—, és probable que la situació ens sobrepassi i ens sentim vençuts i sense forces per tirar endavant.

És en aquests moments, quan reconeixem que no en sortirem sols, que cal buscar ajuda a l’exterior.