Quina percepció tenim del temps?

El Punt de l’interrogant. Radio Arenys, 16 de maig del 2023
QUINA PERCEPCIÓ TENIM DEL TEMPS? Guió de Carme Saumell per el programa del punt de l’interrogant
Avui voldríem compartir amb vosaltres, oients del Punt de l’interrogant, un tema en
aparença senzill, quina percepció tenim del temps?. Tot i que el que sembla senzill, sovint, no
ho és tant.
Doncs, comencem:
Des que iniciem el camí de la vida terrenal, i ja al ventre de la mare, polsem un botó d’un
rellotge imaginari que amb el seu tic tac màgic, com un batec del cor, ens marca segon a segon
la nostra història personal en relació amb el temps que ens queda de vida.
Us convido, si voleu, amb un exercici fantasiós, a visualitzar que tenim a les nostres mans, un
tiquet personalitzat, on es descriu el nombre d’hores de vida que ens pertoca a cadascú, des
del naixement fins a la nostra mort.
Des d’aquesta simbòlica mirada, podríem saber quant temps, quantes hores, minuts i segons
hem gastat i quantes hores, minuts i segons ens resten. Em pregunto el següent: si disposéssim
d’aquest tiquet imaginari, potser canviaríem algunes formes de fer i de sentir ?
En la novel·la d’El senyor dels anells, Tolkien descriu en un petit paràgraf com l’heroi i humil
hobbid Frodo li diu a Gandalf que desitjaria viure una època més fàcil. Gandalf li respon
sàviament que decidir-ho no és cosa seva, i que tot el que els cal decidir és què en fem del
temps que ens és donat.
Un temps donat íntimament connectat amb els ritmes planetaris, solars i còsmics. Aquí
entraríem en l’espai de la biologia quàntica i de l’univers multidimensional, però avui no és la
nostra intenció centrar-nos en aquests àmbits.
Avui, amb el temps radiofònic de què disposem, volem apropar-nos a la quotidianitat més
evident, en el dia a dia, per pensar, dialogar i compartir quina és la percepció que tenim del
nostre temps.
Per ajudar-nos a entrar en aquest context, farem referència a alguns autors que ens en donen
pistes. Així, al llibre de l’Antic Testament, concretament a l’Eclèsiastes, observem que en
algunes de les parts del text, de manera aleatòria, Cohèlet descriu el següent:
Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un
temps de morir. Un temps de plantar i un temps de collir. Un temps d’enrunar i un temps de
construir. Un temps de plorar i un temps de riure. Un temps de callar i un temps de parlar…
Aquest preciós escrit ens pot acompanyar per fer-nos les preguntes següents: té el temps
diferents qualitats? Diferents ritmes? Diferents direccionalitats?
Podríem parlar d’un temps horitzontal, lineal. És el que ve marcat pel ritme horari, el temps
del rellotge, ara són les 5, les 10 . Ens regim d’aquest temps horitzontal, per marcar i facilitar
tempos coherents en un món socialitzat, i interconnectat globalment.
El temps horitzontal té el seu just espai en el terreny pràctic de la vida quotidiana per
concertar una trobada, planificar una tasca, i moltes altres situacions, també el temps
horitzontal a nivell pràctic inclou, aprendre del passat, per no repetir errades, per emprendre
accions de futur adequades i establir objectius més acurats.

El temps, podríem dir-ne, vertical és una altra cosa, és aquell que ens arriba al moll de la nostra
essència i que ens fa més humans. Aquell que fa que cada moment de la nostra vida sigui un
miracle.
I, si cada moment de la nostra vida és un miracle, com gestionem i percebem el nostre temps?
Rinza, el gran mestre Zen, preguntava: Si no hi ha ara, quan?. L’essència del Zen consisteix a
caminar completament en el present.
Rumy, gran poeta i professor sufí, expressava que passat i futur amaguen Déu de la nostra
vista, “Cremem-los al foc !”, ens diu.
Meister Eckart, professor espiritual del segle XIII, ho va resumir d’una manera molt poètica i a
la vegada incisiva: “El temps és el que ens impedeix que la llum arribi a nosaltres”. És a dir, que
si no fem bon ús del temps, aquest pot ser un obstacle per acostar-nos a la llum divina,
l’esperit diví que tots portem dins del cor, en cada alè, en cada respiració.
Però, al marge de qualsevol creença filosòfica o religiosa, possiblement estaríem tots d’acord
en afirmar, que ens convé tenir més presència en la nostra manera habitual de viure.
Estar presents com a observadors de la nostra ment, dels pensaments, de les nostres
emocions, de les nostres creences, dels nostres propòsits, observar-nos com reaccionem a les
diverses situacions i no caure en el temps psicològic, com l’anomena Eckhar Tolle, en el seu
llibre “El poder de l’ara”. Per aquest autor, tota negativitat està produïda per una acumulació
de temps psicològic i una negació del present.
Entenc, doncs, que el temps psicològic és el que ens té ancorats en el passat i també en el
futur i no ens deixa navegar lliurament des del present. Com a exemple Tolle fa esment que,
negar-se a perdonar, sempre implica una pesada càrrega de temps psicològic.
Potser en algunes ocasions estem massa enganxats en la noció del temps del passat o del
futur, entre el record i l’anticipació?. Això pot comportar una preocupació constant pel que ha
passat i el que pot arribar a succeir. Com més penses en el temps passat i en el del futur, més
perds el moment present, el temps de l’ara, l’únic, l’únic, l’únic que tenim.
Per saber si estem atrapats en el temps psicològic, ens podem fer una pregunta: Hi ha alegria,
fluïdesa i lleugeresa en el que estem fent?
El temps viscut en plenitud ens pot portar a viure en un estat intemporal. No hi ha hagut un
moment en la nostra vida, més real concret i precís, que no sigui l’instant present, i no hi serà
mai!
Gandhi explicava que l’autenticitat consisteix “en allò que et diu la teva veu interior” En els
seus escrits ens mostra que per ell, la veu de Déu, de la Consciència, de la Veritat, o la Veu
Interior, o la “petita veu tranquil·la”, signifiquen una i la mateixa cosa. I tothom que vol pot
escoltar la Veu. Però com tot, requereix una preparació prèvia i precisa.
Entenc que aquesta preparació que Gandhi ens anomena, sols pot ser viscuda des del present.
Tenint presència en la nostra manera habitual de viure.
Viure el temps present, viure’l a plena consciència. Tornant a recordar Gandalf, anteriorment
esmentat, tot el que ens cal és decidir què fem del temps que ens és donat.

I la darrera pregunta, en aquest guió: Tenim un temps personal i un temps col·lectiu, i hi estan
imbricats un temps amb l’altre ?
Jordi Pigem , filòsof, escriptor sobre els nous paradigmes de la ciència, en el seu interessant
llibre Tècnica i totalitarisme, ens alerta de la possibilitat de convertir-nos en superflus els
éssers humans, com a éssers humans.
Ens situa en el present com a col·lectiu, en un temps, el d’avui i ara, presents col·lectivament
per tal de ser éssers protagonistes de les nostres vides i no ser simples espectadors de tot allò
que altres poden decidir per nosaltres.
Recordo un passatge preciós del Nou Evangeli on es recorda que les flors viuen en un avui
intemporal, penso que potser per això són tan boniques.
Reivindiquem cada instant.
ARA, mai és aviat, i després és massa tard.
ARA és el moment etern, respirem la vida, el temps de la vida és ARA!!

Bé, gràcies per escoltar-nos.
I fins aquí el petit guió, preludi d’un diàleg sincer i enriquidor de les persones que avui estan
presents en aquesta taula.

Possibles preguntes per al diàleg:
El temps passa per mi, o jo passo pel temps ?
Per què sovint ens resulta difícil mantenir-nos en el temps present?
Mentre minva el jo, creix la màquina ?

Si volem posar música:
Txarango “El tren del temps” ….”el tren del temps no frena…”