Expressar-nos és un fet humà, és com ens mostren en el món com a ésser, com a persona dins d’un context, una cultura, una educació i segons la nostra evolució personal.

La meva expressió pot venir condicionada per diversos aspectes. Si estic pendent de la part exterior, del què diran, la meva expressió no serà la meva expressió autèntica, m’estaré expressant en un codi per ser acceptat, per agradar, per tant, és una expressió que no sóc realment jo, sinó un personatge que estaria interpretant per ser acceptada, per cobrir la meva necessitat de formar part del grup, de la societat.

Quan la meva expressió ve del meu interior, del meu ésser més savi, és una expressió més genuïna, sempre que hagi fet un procés per esbrinar què es el que també condiciona la meva expressió. Això implica haver fet un procés personal d’autoconeixement, de mirar endins, de conèixer les meves idees, valors, emocions. Saber qui ets, com et comportes, amb què reacciones, quines són les teves fortaleses i debilitats. Això et donarà una expressió coherent amb el que ets i el que comuniques.

La meva manera de presentar-me davant la vida és molt important. Si percebo la vida com un perill constant per alguna raó o bé si em sento que la vida és un lloc segur i no tinc por.

Com aprenc a gestionar o afrontar els problemes que m’arriben… les diferents “coses “ que m’arriben… aquest és l’autèntic art.

Al final, els problemes poden ser autèntics mestres, si els sabem escoltar i posar-los al nostre servei. Si no percebem el problema ni bo ni dolent, el podem intentar entendre, sense reaccionar a priori. Per definició, a la vida t’arriba de tot i nosaltres no ho podem evitar, succeix senzillament: coses agradables i coses no agradables. El que acostumem a fer és rebutjar les coses desagradables i aferrar-nos a les coses agradables, sense voler deixar-les. I si canviem la manera de percebre les coses que ens passen? Com podem fer que el que ens succeeix ho puguem transformar en una experiència més de la vida i de creixement personal?

Aquí es quan podem activar en nosaltres uns “superpoders”: el poder de l’escolta, el poder de sentir i el poder de l’observació pròpia. El poder de sentir-me, el meu cos, a través dels sentits, la meva emoció, el superpoder d’observar-me a mi mateixa per entendre el que succeix en la situació i el que em passa a mi. Activo la meva pròpia escolta i observació interna i externa.

Per activar aquests superpoders que tenim, necessitem aturar-nos, agafar perspectiva, activar les orelles, tancar la boca i deixar-nos espai de silenci. En aquesta aturada, connectem amb nosaltres, ens sentim i veiem el que ens passa i el que necessitem. Sentim les incomoditats, sentim les alegries… no som blocs de gel, sinó persones humanes que sentim. A partir d’aquí tinc més consciència, més perspectiva per actuar, ja no tant des de l’acció-reacció, sinó des de la tranquil·litat i la claredat.

Això requereix molta pràctica, prova i error, però quan més silenci, escolta i observació posem en la barreja, més eficaç serà la nostra capacitat de poder actuar de forma coherent amb el nostre ésser. Més des de ser conscients i responsables dels nostres actes. Perquè podem assumir la responsabilitat del que fem, perquè ens compromentem amb nosaltres mateixos com a actors principals i no com a víctimes.

És en aquest moment que podem entrar en l’aquí i ara, en el moment present, profundament… i deixar-nos ser.

Finalitzo amb aquestes dues frases inspiradores:

“Les situacions difícils ens revelaran les nostres fortaleses.”

“Oblida’t de l’error i aprèn la lliçó.”