Guió de Roser Soms

Temor o amor? Disjuntiva? Dilema? Pregunta retòrica? On hi ha temor hi pot haver també amor? O bé el temor és el contrari de l’amor, de manera que amor i temor serien oposats? Podem triar l’amor i no el temor? O preferim viure amb temor i creure que no som dignes de conèixer l’amor?

Fem unes quantes cerques…

Si  busquem la definició d’amor al diccionari, ens trobem amb això:

Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Amor paternal, filial. Amor a la pàtria. Amor a la veritat, a la justícia. Posar amor a algú, en alguna cosa.

Quan fem el mateix amb temor, el diccionari ens diu:

Moviment de l’ànim de qui tem algú o alguna cosa, el fet de témer. El temor de la mort. No tingueu temor: no us ha de passar res de mal. El temor de Déu.

Estem d’acord amb aquestes definicions? O les nostres idees de l’amor i del temor són altres?

Si busquem a Internet informació sobre quants tipus d’amor hi ha, trobarem mil i una classificacions que no es posen d’acord en els tipus d’amor que hi ha. Un psicòleg anomenat Tim Lomas diu que existeixen 14 tipus d’amor. En canvi, el nord americà R. J. Sternberg ha formulat la Teoria Triangular de l’Amor (intimitat, passió i compromís) per la qual identifica 7 tipus d’amor. D’altres psicòlegs en troben tres, de tipus, d’altres quatre, i fins i tot hi ha qui gosa catalogar diversos tipus d’amor segons la tonalitat que pren la pell de qui l’experimenta!

Per aquest camí em sembla que no acabarem mai. Ens divertirem, potser sí, però difícilment arribarem a entendre què i com és l’amor.

El mateix passa quan volem saber què és el temor. Posem al cercador d’Internet: “Tipus de temors” i en trobem un munt. Molts comencen distingint entre temor “real” i “irreal”. I aquí personalment crec que ja l’erren. On és, el “temor real”? Algú l’ha vist? Crec que aquesta distinció es refereix més aviat al temor d’una cosa “real” o bé al temor d’una cosa “imaginària”. Però, de fet, tot el que ens succeeix passa pel filtre de la percepció o de la imaginació, i per tant, cap temor seria “real”, sinó subjectiu. Una cosa que fa por a uns, no fa por a d’altres. Si de sobte ens fiquessin dins una nau espacial i ens enviessin a la Lluna, segur que sentiríem por; en canvi, l’astronauta avesat als viatges interplanetaris podria sentir-s’hi la mar de còmode.

Però tornem a la pregunta inicial: Temor o amor?

De vegades ens movem per l’amor i de vegades pel temor (o la por). Tots coneixem aquestes dues sensacions: l’una, de plenitud, i l’altra, d’angoixa o amenaça. Sent francs amb nosaltres mateixos, coincidirem que l’amor és més desitjable que el temor. ¿Podem procurar-nos experiències amoroses i evitar les que ens causen temor?

Què ens passa quan ens movem impulsats pel temor? Hi ha un rerefons comú en totes les situacions que ens causen por o en què actuem guiats per la por? Hi ha algun temor ocult rere les nostres decisions? Actuem lliurement, és a dir, des de l’amor? Hem de témer alguna cosa, un perill, una malaltia, un fracàs, allò desconegut, la mort…? La por a la mort no seria, aleshores, un temor de viure?

Quantes reaccions nostres que definim com violència, rebuig, fòbia, defensa, protecció… no estan motivades pel temor? Pot alguna mena d’amor contrarestar aquests impulsos?

Quan diem amor, ens imaginem l’amor romàntic? O l’amor fraternal? O l’amor integral, el que engloba els altres dins d’un mateix…

Si parlem de l’amor romàntic, aleshores el temor no és l’oposat, sinó que hi apareix inclòs. Perquè l’amor romàntic és parcial, dual, exclusiu, particular, àvid de contrapartida… Per exemple, si l’objecte del nostre amor romàntic ens decep, o ens traeix, o canvia, aleshores sorgeix el temor de perdre, l’angoixa, la gelosia, l’afany de venjança… L’amor romàntic es construeix al damunt d’un món ideal fet de somnis, un marc imaginari on projectem esperances, desitjos, condicions, pors inconscients, creences… Aquest no seria el que es pot contraposar al temor, doncs.

L’amor veritable, aquell que no distingeix entre tu i jo, no el podem trobar a fora, no el podem dipositar en cap objecte, sinó que ho impregna tot. És l’amor al que és. No entès com una submissió, una claudicació o resignació, sinó com una acceptació ineludible d’allò que és, en el sentit de l’única via cap a la nostra pau essencial.

I acabem aquestes apunts amb una cita de l’Upanishad Taittiriya:

“Qui coneix el goig de Brahma

deixa de témer.”