Guió: Josep Marcè | 18/11/25

Avui ens preguntem per què estimem tant a les nostres mascotes.

Possiblement sigui una pregunta molt fàcil de contestar, ja que parlem d’amor, pero precisament per això també es tant complicada, ja que l’amor no ens permet ser objectius.

A la seva cèlebre obra, “La insuportable lleugeresa de l’ésser”, Milan Kundera fa la següent reflexió: L’amor cap al gos és voluntari, ningú el força. I el més important: cap persona no pot atorgar a una altra el do de l’idil·li. Això només ho sap fer l’animal”.

A la novel·la, la protagonista, Teresa, fins i tot arriba a pensar que l’amor que sent per la seva gossa Karenin és molt millor que el que sent pel marit, ja que és un amor desinteressat: La Teresa no vol res de la Karenin. Ni tan sols li demana amor.

Quantificar o valorar l’amor cap a una mascota, doncs, és un tema més delicat del que sembla. Per començar vegem que ens diu la ciència de tot plegat: El nostre vincle amb les mascotes no és només emocional; també està profundament arrelat a la biologia. Estudis recents corroboren que quan interactuem amb les nostres mascotes, els nostres cervells alliberen oxitocina, coneguda com la hormona de l’amor. Aquesta és la mateixa hormona responsable de l’enllaç entre mares i fills. Però allò que és veritablement fascinant és que els estudis han demostrat que els nivells d’oxitocina també augmenten durant les interaccions amb les mascotes.

El simple contacte visual entre un gos i el seu amo enforteix els enllaços afectius.

Els estudis també han trobat que simplement acaronar un gos o un gat pot reduir els nivells de cortisol, l’hormona associada amb l’estrès. Això significa que passar temps amb les mascotes ens pot ajudar físicament a sentir-nos més tranquils i relaxats.

Un altre factor que influeix al nostre benestar al estar amb les nostres mascotes és l’alliberament de dopamina i serotonina, dos neurotransmissors fonamentals en la regulació de l’estat d’ànim i el plaer. Tot plegat genera que els amos de mascotes tinguin una menor pressió arterial i un ritme cardíac més estable, generant beneficis físics i psicològics a llarg termini.

Però deixem la part més freda i científica i centrem-nos en la part més intangible: la sentimental, i aquí permeteu-me que trenqui l’ortodòxia dels guions i barregi algun toc personal.

Pels que tenim mascota, un dels dies més feliços de la nostra vida es quan ella ens va adoptar, perquè en realitat són ells els que ens trien a nosaltres, i no pas al revés.

Desde el primer dia amb ella la vida ja és diferent de qualsevol que haguem viscut anteriorment: A la nostra vida en parella, calen cites succesives, esperances i temors, uns engranatges prudentment accionats abans que dues vides harmonitzin.

Amb una mascota entres sol a buscar-la i a l’hora següent ja sortiu junts. El que és perd en melancolia es guanya en potència.

Un de seguida percep que amb ella tot serà diferent: Les mascotes es maravellen per tot, per qualsevol detall insignificant. No deixa passar res del que li pugui animar la vida. La seva facultat per maravellar-se és un antidot al desencantament. Tots alguna vegada hauríem de passar ni que fos una hora amb una mascota. Observant-los constatem com hauríem de preservar la nostra infantesa: entusiastes, ingenus i una il·lusió no negociable. Amb elles passegem, ens estirem a l’herba, entrem en rius, o badem junts… caminar amb un gos és allunyar-se del teu estrès, de la teva vida diària. No és passar el temps amb ell, és ser-ne. És acumular petites històries junts, convertint-se en el nostre alter ego, fins al punt que ens arriben a conèixer tant, que en el moment que obrim la porta de casa, ja ens endevinen l´humor i, abans que tu no hagis pres consciència, ja sap què tens al cap.

Després hi ha la comunicació amb ells. Diuen que els gossos entenen unes cent paraules del llenguatge humà, quan a nosaltres gairebé ens es impossible destriar els matissos primaris dels seus lladrucs. La gent ens diu: “sembla que et parli”. El que no saben és que ens parlen de debò. I sempre són allà, no fallen mai. En els moments dolents, quan un necessita una mà, sempre troba una pota.

Així doncs, estimem la mascota pel que és, un ésser viu tan proper i tan distant, del qual no esperem cap altre afalagament que la celebració d’estar junts. Ja ho va dir el cèlebre psiquiatre Sigmund Freud, que “els motius que ens condueixen a estimar tant un animal es comprenen si entenem que el seu amor és un afecte sense ambivalència”. Al final, estimar una mascota és aprendre a estimar de la manera més pura i sincera.

I arriba el dia que toca acomiadar-nos d’ella. La vida de les mascotes és massa curta; de fet, és l’únic defecte que tenen. Quan els arriba el moment som incapaços d’esmentar les paraules “sacrificar” o “eutanàsia”, només diem “la portaré cap allà”, i no ho dubteu, aquesta és l’última gran senyal d’amor que fem per ells, deixar l’egoisme a banda, desprendre’t del que més estimes per donar-li una vida millor, mentres et preguntes si ella es conscient de la seva finitud.

Aleshores tornes a casa hi veus els seus pels, sents la seva olor, però aquell silenci és esgarrifós. Ella ja no hi és, i és just en aquell moment precís quan sents dins el teu cor que la teva mascota s’ha mort, i que l’amor que et deixa és irremplaçable, deixant un forat tan gran que ningú més no omplirà. Llavors entens que durant aquests anys junts no hem estat els seus amos, hem estat el millor amic, la seva família i tot el seu món.

I ja per anar acabant, he començat aquest guió amb una frase de “La insuportable lleugeresa de l’ésser” i amb una altra frase del llibre l’acabaré: “La felicitat és el desig de repetir” pensa la protagonista en un moment donat. Som molts els que, desitjant repetir aquesta felicitat tan sincera que, un cop superem el dol, no ens resistim a tornar a viure l’experiència d’adoptar una altra mascota.

Dit això, toca obrir més interrogants, i potser la pregunta no seria el per què estimem la nostra mascota, sinó donar-li la volta i preguntar-nos per què hi ha tanta gent que no és capaç d’estimar-les? Per què es produeixen tants abandonaments?

El perquè les estimem tant ja ho sabem, però el millor resum és recordant una frase d’Oscar Wilde: «Si passes temps amb els animals, corres el risc de tornar-te una persona millor».

Cançó recomendana: “Delilah” de Queen

Lectura recomenada: “Tombuctú” de Paul Auster

ETIQUETES: | | | | | |