L’ésser humà té una obsolescència programada?

🔊 Escolta el pòdcast

Guió: Manel Benito | 02/12/25

L’obsolescència programada és una estratègia de disseny en la que un producte es fabrica intencionalment amb una vida útil limitada per a que falli o es torni obsolet en un període de temps determinat. Sembla que tot ve programat per deixar de ser útil o funcionar fins a una data determinada.

Així doncs, l’obsolescència programada en el cos humà no és un concepte literal, sinó una analogia utilitzada per descriure processos biològics com el envelliment i la degeneració cel·lular, on el cos es deteriora i la salut es redueix amb el pas del temps.

Al igual que amb l’obsolescència programada de productes tecnològics, podria ser que el cos humà tingués una data de caducitat fixada intencionadament? Podem aturar tots aquests processos d’envelliment d’alguna manera?

Un factor clau a l’hora d’aconseguir revertir o frenar el procès d’envelliment cel·lular es la senescència cel·lular, un procès que facilita l’estudi del deteriorament que pateixen els diferents teixits amb el pas dels anys.

Aquest canvi fisiològic és la resposta que es produeix en les cèl·lules i que està relacionada amb la seva limitació per seguir dividint-se de format ininterrompuda. També conegudes amb el sobrenom de cèl·lules zombi, perquè ja no son capaces de complir la seva funció, tot i que no estan mortes, senzillament han deixat de dividir-se.

La clau de l’envelliment és multifactorial i son diferents els aspectes que ens aproparien com a ésser humans a la immortalitat biològica. La immortalitat de certs éssers vius, com algunes especies de meduses, aporten certa esperança a la ciència. Podrà la ciència aprofitar el coneixement genètic d’aquestes espècies sobre la replicació i reparació del ADN per evitar l’envelliment cel·lular de l’ésser humà?

El que està clar és que la plasticitat cel·lular, obre un camp d’esperança cap a la longevitat de l’ésser humà i que pot ser la clau per erradicar certes malalties degeneratives que assolen a l’ésser humà com a espècie animal mortal i amb data de caducitat.

Els avenços en l’edició genètica, com la capacitat d’editar gens amb alta precisió, podria alterar la biologia humana de formes inimaginables i obrir noves possibilitats per a la «millora» o «reprogramació» del cos humà. Fins ara les investigacions s’han vist limitades per raons ètiques i es restringeixen a la part terapèutica, com utilitzar la manipulació genètica per sanar malalties o defectes genètics. No obstant, res impedeix que en el futur el seu us s’expandeixi a qüestions que fins ara ens semblaven ciència ficció: expansió de les capacitats humanes fins a límits per sobre del «normal», modificació de la seqüència genòmica, … És a dir, podríem tenir el poder de canviar l’espècie que som, per deixar de ser homo sapiens?

Un altre concepte com la hibridació s’afegeix en aquests dos fronts. Modestos experiments han intentat barrejar cèl·lules de diferents organismes sense massa èxit. Amb l’avenç futur d’altres tecnologies biomèdiques, es podrien combinar característiques d’éssers vius d’altres espècies o bé es podrien implantar parts d’ésser vius en altres éssers vius.

També és possible hibridar als éssers vius amb parts artificials. Un clar exemple és el que podem veure a Neuralink, el conegut projecte d’Elon Musk permetria implantar un dispositiu electrònic en el nostre sistema neuronal. En tot cas, res impedeix que en un futur, el grau d’implantació de dispositius es converteixi en una fusió completa entre ésser humà i màquina per convertir-nos en cíborgs.

Tot això ens permet considerar la possibilitat de l’obsolescència de l’ésser humà en un futur distant. En tot cas, hauríem de tenir la possibilitat per poder preguntar-nos si volem avançar cap aquesta direcció. Què hi ha de valuós en un cos humà no alterat? Realment estem preparats per «jugar» a ser deus?

Música: Conquest of Paradise – Album Light and Shadow, The Best of Vangelis Paradise