Segons algunes cròniques de la Grècia clàssica, Aristòtil afirmava que “Un fill o un esclau son propietat, i res del que es fa amb una propietat… és injust”.
Malgrat el temps transcorregut des d’aquesta afirmació i malgrat l’evolució social de l’Educació, sembla que de forma inconscient encara perdura aquesta creença de que els fills son una pertinença i com a tal poden ser instrumentalitzats amb finalitats egoistes per part dels pares i mares.
No obstant, jo m’atreviria a anar més enllà per assenyalar que les injustícies en una separació matrimonial ja comencen amb el fals convenciment que en el moment de casar-se adquirim uns drets sobre l’altre persona i ens comportem con si fos una propietat. Sovint, homes i dones construeixen unes expectatives sobre el que ha de ser i com ha de ser la persona amb la que es casen i òbviament les expectatives unilaterals tard o d’hora s’incompleixen perquè l’altre no és una projecció del nostre jo sinó una entitat independent, amb vida i expectatives pròpies.
I amb aquesta concepció errònia no hi ha distincions de gènere, tant les dones com els homes (ho reconeguin o no) creen expectatives fantasioses sobre l’altre persona, origen dels desencisos i dels conflictes que acaben per matar la convivència.
Quan no hi ha fills, partir peres i tirar cadascú pel seu costat és relativament fàcil, però quan hi ha fills, no només no és fàcil sinó que és impossible desentendre’s, els fills son una responsabilitat comuna, la materialització del que havia de ser un projecte compartit de vida, que ha fracassat, però la “materialització” queda.
Si no sabem gestionar la relació de parella, molt difícilment podrem gestionar correctament la relació triangular entre els pares separats i els fills.
A més, s’afegeix al fet dolorós de la separació el conflicte legal davant dels Tribunals per “materialitzacions” tan punyents com qui disposarà de la llar i qui no, les pensions i altres qüestions econòmiques que afectaran greument a la qualitat de vida d’un dels dos ex-conjugues, els fills son (legalment) una peça clau en aquestes “negociacions” i això aboca sovint en un ús manipulador i instrumental dels sentiments dels fills per tal d’obtenir un millor tracte econòmic en la transacció.
No tots els casos son així, certament hi ha persones que malgrat els problemes de convivència que puguin haver sorgit, tenen la maduresa, la responsabilitat i l’ètica suficients per anar més enllà dels seus egoismes i tractar els fills com a persones i no pas com a “propietats”. En aquests excepcionals casos, els fills tenen l’oportunitat d’aprendre amb l’exemple dels pares que les persones naixem lliures i no pertanyem a ningú, que la dignitat personal i el respecte a l’altre estan per damunt dels conflictes i dels egoismes.