🔊 Escolta el pòdcast
Guió: Vicenç Ibáñez | 4/2/2025
L’interrogant d’avui no té la intenció de definir què és l’amor —si és que això resulta realment possible—, sinó reflexionar sobre les dificultats que tenim per a viure l’amor tal qual, sense interferències. Parlem d’amor a tort i a dret, però sabem certament de què parlem quan parlem d’amor?
Permeteu-me una imatge: la flor de neu (l’edelweiss), floreig només a l’alta muntanya, allà on l’aire és pur, perquè en presència de la més petita contaminació, es marceix. D’igual manera l’amor no es pot viure plenament en una atmosfera on es barregin altres factors que l’enrareixin.
Tant és si parlem de l’amor com a emoció que vivim quan sentim un afecte intens cap a alguna persona o cosa, com si parlem d’aquell amor més profund que qualifiquem d’espiritual o universal.
De manera conscient o inconscient, amb més o menys subtilitat, l’amor es veu sovint enterbolit per altres emocions, aferraments, interessos o necessitats encobertes que ens priven de poder-lo viure plenament.
L’amor pot ser compatible amb emocions com la por? L’enveja? La gelosia? La ira? L’egoisme? Tots convindrem en el fet que difícilment l’amor podrà florir en presència d’aquest tipus d’emocions.
En podrem dir amor, però de bon segur que serà tota una altra cosa.
Però, què passa amb l’amor quan estem esperant rebre contrapartides? Diem que estimem, però gairebé sempre estem esperant alguna cosa a canvi: busquem que se’ns estimi, que se’ns valori; o busquem veure satisfetes necessitats o mancances personals. De manera més o menys evident, esperem compensacions. I ho fem pràcticament en qualsevol mena de relació interpersonal: en l’amor de parella, entre pares i fills, entre germans o amics. Però, quan no obtenim el que esperem, on queda el que en dèiem amor?
L’anomenat amor romàntic, tant estès, és realment amor? Resulta saludable? D’entrada, ens fa creure que som éssers incomplets i que necessitem d’algú altre en qui descarregar la responsabilitat de fer-nos feliços, en lloc de buscar la plenitud per nosaltres mateixos. Per acabar- ho d’adobar, normalitza el fet que el patiment és inherent al fet d’estimar. Però, pot ser l’amor font de patiment? O són les expectatives fallides les que ens fan patir?
D’altra banda, l’enamorament és amor? O és una alteració psicosomàtica transitòria per a facilitar l’aparellament i la reproducció biològica de l’espècie? Un còctel d’energies mentals, emocionals i sexuals que, en forma d’hormones i neurotransmissors, ens transporta a un núvol del qual no volem baixar: tot és bonic i plaent. L’enamorament és temporal, però pot ser addictiu. Si no el sabem diferenciar de l’amor, podem quedar atrapats en un bucle entre la recerca dels seus efectes euforitzants i la buidor quan aquests desapareixen.
Si parlem de l’anomenat amor altruista, el que suposadament està lliure del desig de contrapartides. Realment està lliure d’expectatives? O simplement són més subtils?
Per exemple, es diu que l’amor d’una mare pels seus fills és el que més s’acosta a l’amor net i desinteressat. Certament, pot ser-ho. Però, com interfereix l’instint biològic de procreació o també la necessitat d’emplenar un buit vital? Quina motivació real hi ha darrere el desig imperiós de tenir fills, sigui com sigui? Els donem només amor o també els traslladem la responsabilitat de la nostra decisió?
Se’ns ha assenyalat: «estima al proïsme com a tu mateix». Certament, com a guia, és molt més encertada que la llei del talió: «ull per ull, dent per dent». Però, què vol dir estimar-se a un mateix? Quin és el límit, la frontera entre l’excés i la manca d’autoestima? El que considero amor segons el meu criteri, ho ha de ser forçosament per a tothom? Si continuo parlant de jo i l’altre, no estaré perpetuant, subtilment, l’amor que espera alguna cosa a canvi?
En un intent de transcendir totes aquestes dificultats per viure l’amor, acabem parlant de l’amor espiritual o l’amor universal que ens transcendeix com a individus. Però, així i tot, quan en parlem, no ens mou la subtil necessitat de trobar un sentit a la vida? No estem buscant endolcir els tràngols i contradiccions que comporta viure? En el fons, no ho fem per sentir-nos millors persones? Més espirituals? Més evolucionats? No ens refugiem en l’amor per fugir de tot allò que no ens agrada? L’amor és una tria? L’amor sorgeix pel fet de complir preceptes ètics o morals?
Bé, deixem-ho aquí. La llista de dificultats que enrareixen l’amor és inacabable. Segur que durant el programa en trobarem alguna més.
Però, què causa aquestes dificultats? Podem viure l’amor, tal qual, en plenitud?
Música: Conte de l’Incroyable Amour
És una peça instrumental del compositor tunisià Anouar Brahem. L’he triada pel seu títol tan evocatiu i perquè la música crea una atmosfera meditativa que ens trasllada a aquell vessant de l’amor en què vulguem enfocar-nos.
