🔊 Escolta el pòdcast

Guió: Josep Marcè | 22/10/2024

Avui el guió surt del guió. Avui ens endinsarem en una possible nova realitat, una realitat que la natura ens diu que hi es, però que nosaltres no contemplem ni sabem veure. Els nostres sentits, evolucionats només per sobreviure, no estan preparats per endinsar-nos on avui ho farem: un món que ens diu que la realitat que percebem és una il·lusió que només existeix a la nostra ment. Benvinguts a l’apassionant món de la física quàntica, benvinguts a la nova realitat.

Quan pensem en la quàntica ens ve al cap una frase cèlebre: “Puc afirmar sense por d’equivocar-me que ningú no entén la mecànica quàntica”. Qui la va dir fou Richard Feynman l’any 1965, el mateix any que li van atorgar el premi Nobel de física per les seves investigacions sobre mecànica quàntica.

Això podria ser poc estimulant, però al contrari, allò que ens fa dubtar ens fa créixer. Diuen que els mateixos físics no l’entenen, però no es refereixen a les matemàtiques o als experiments. No, les equacions no són la raó per la que es considera la mecànica quàntica és tan difícil: són les idees. Els fonaments de la natura ens diuen que la realitat és molt diferent de com la interpretem nosaltres. Aleshores, per què passa això? O dit d’una altre manera: Per què realitat és tan diferent de com la veiem?

Però abans d’introduir-nos cal recalcar que la mecànica quàntica resulta xocant perquè viola tota intuïció que tenim de la natura. Els nostres sentits no tenen experiència ni estan preparats; ens enganyen contínuament, ja que el cervell respon bé a estímuls que ens convé percebre per a qüestions evolutives: coses que es mouen a velocitats, distàncies o pesos humans. Tot i així, quan sortim d’aquests entorns el cervell perd la seva capacitat de comprensió. Intentem imaginar un món en quatre dimensions físiques, o un color que no sigui de l’arc de Sant Martí… no podem. La capacitat creativa del cervell és limitada. El cervell és un òrgan evolutiu, adaptat a la supervivència. La nostra intuïció està vinculada a la nostra evolució. Per entendre la mecànica quàntica cal deixar de banda el sentit comú i obrir la ment a idees que desafien la lògica.

És quan ens endinsem en el món quàntic que sorgeixen problemàtiques gairebé filosòfiques. Una de les que més desconcerta és la superposició i el col·lapse de les partícules. Dit d’una altre manera, una partícula està a diversos llocs alhora, i no és fins que l’observem, que col·lapsa en un sol lloc. Ras i curt: La realitat només existeix quan l’observem i mesurem. Així, de la mateixa manera que passa amb les partícules, ¿la nostra realitat pot ser alterada per qui l’observa? Hi ha una realitat quan no l’experimentem? Si jo no miro hi ha res? Sembla estrany, però segons la quàntica i els estudis fets nosaltres creem la realitat al observar-la.

Segurament això planteja una altre interrogant que pot semblar fins i tot un mica absurd: La realitat, allò que capten els nostres sentits, allò que toquem, allò que veiem, allò que olorem, allò que assaborim, existeix realment? Bé, aquesta és una discussió filosòfica molt profunda que arrenca molt abans que la mecànica quàntica i que intenta establir si hi ha diferències entre la realitat absoluta i el que percep el cervell humà, si hi ha separació entre món exterior i la ment humana; i no només des de la vesant científica, sinó també des de la filosòfica, partint ja de Plató i el seu mite de la caverna fins a Kant o Descartes, tots ens han dit que la realitat no es com la veiem.

Tots els experiments, confirmen i mostrend’alguna manera que la realitat no existeix fins que la mesurem, almenys no la realitat en una escala quàntica, que, encara que minúscula, és el que constitueix totes les coses del univers. La mecànica quàntica ens diu que és impossible observar la realitat sense canviar-la. Això que anomenen realitat es només  la manera com els éssers vius percebem la interacció de partícules sotmeses a les lleis universals. Però res del que veiem  és tal com ho percebem.

Ningú sap per què o com passa, però el resultat és el mateix en tots els casos. Aquesta incertesa fa impossible modelar l’univers, perquè és impossible predir quina de totes les possibilitats quàntiques es farà real en observar-la. De sobta hem passat d’un univers predictible a un univers probabilístic. Això mereix que qüestionem moltes de les nostres creences sobre com funciona l’univers, o potser podríem dir dels multiversos, ja que el col·lapse de les partícules ens poden portar fins a la teoria de la creació d’altres universos.

Però podem seguir amb més contraintuïcions: Avui sabem que els components bàsics de la matèria, els àtoms, són espai buit, i que la sensació de solidesa quan toquem qualsevol objecte és irreal, és l’efecte de la repulsió de les càrregues elèctriques. Tot el que creiem veure com a sòlid és en realitat transparent. És una il·lusió. Fins i tot nosaltres som espai buit. D’altre banda Einstein ens va ensenyar que el temps és relatiu, tampoc aquest és com el percebem. Cadascú de nosaltres tenim el nostre propi temps segons la nostra posició o la velocitat a què ens movem. Ja veieu, ni tan sols el temps és real. I si heu trobat això estrany, una altra dada curiosa és que fins i tot els colors que captem del món són totalment inventats per la nostra ment, ja que els colors tampoc existeixen, només són una percepció, la interpretació que el cervell fa dels senyals nerviosos que li envien els ulls, és a dir, una eina de la nostra ment per treure sentit al món. Un cop més, els nostres sentits ens enganyen, o tal com ha manifestat recentment l’eminent neurocientífic Rafael Yuste: “El món on vius no és un món real, és un món generat pel teu cervell”

Avui no pretenem fer una classe de física, no es el nostre objectiu, però si debatre si aquesta afecta la nostra realitat. La mecànica quàntica no es pot debatre, aquesta està més que comprovada, fins i tot Einstein ho va fer, i els anys i tots els experiments el van contradir. El que debatrem avui és com afecta això a la nostra visió del món, si la realitat és com creiem que és.

En definitiva, la idea que la realitat és una il·lusió pot ser vista des de diferents perspectives i pot tenir implicacions filosòfiques, científiques i culturals molt interessants. No serà un camí fàcil, haurem d’obrir la ment i acceptar que els sentits ens enganyen: la realitat no és com la veiem. Comencem, només necessitem una mica d’espai i de temps.

Recomanació musical: “Things grandchildren should know” (Eels)

Recomenació llibre: La realidad no es lo que parece de Carlo Rovelli – TusQuets editors