🔊 Escolta el pòdcast

Guió: Joaquim Palomar | 30/12/2025

La pregunta sembla senzilla i normalment no ens la plantegem en el dia a dia. Seria rellevant plantejar-s’ho si aparegués alguna incongruència entre el que percebem i el que hem après a entendre com a normal, com ara si de cop i volta veiéssim algú enlairar-se, que li creixés el nas en mentir o que d’una farola en ple dia sorgís una mena de llum negra que apagués la visió en el seu radi d’acció. No obstant, en la nostra cultura, pel comú de les persones i el nostre viure quotidià, vivim sense preocupar-nos gaire per aquestes qüestions donant per enteses unes realitats i percepcions com a reals i contrastables per què altrament se’ns complicaria l’existència si poséssim en dubte cada fet percebut, pensat o sentit.

Si desgranem el significat de les paraules, direm que la realitat és definida com allò que existeix i en contrast amb el que és fals, imaginat o enganyós. Mentre que la consciència és donar-se compte en el moment del que percebem, pensem, sentim, valorem i experimentem. I el saber és tenir coneixement o certesa d’alguna cosa.

La qüestió però no és tant senzilla com aparenta, perquè la realitat no sempre és unívocament entesa i compartida per tothom, sinó que cadascú en té una percepció i una interpretació del que ha passat, vist o experimentat. Aquí podríem remetre’ns a l’efecte Rashomon que algunes vegades ha aparegut en el punt de l’interrogant. Però també podem pensar-ho en relació als somnis.

En els somnis podem somiar que volem, que ens persegueixen per a fer-nos mal, que alguna cosa meravellosa o terrible ens ha de passar i ho vivim com una realitat mentre somiem. Un cop desperts podem pensar que tot era fals però en realitat l’emoció de l’experimentat ha estat real. Això és també especialment rellevant en casos diagnosticats de trastorns mentals com l’esquizofrènia, el deliri, la psicosi, l’alzheimer o la demència, però no únicament en aquests casos sinó en general, perquè totes les nostres percepcions, sentits, i pensaments estan sempre mediatitzats i filtrats per el que sabem, per la cultura, els valors, les experiències i estats d’ànim. Tenim conceptes apresos, adquirits que preconfiguren la nostra interpretació i també la nostra percepció. Algunes cultures animistes de l’Amazones consideren que la vida real és la dels somnis i la que tenim en estat de vigília és enganyosa perquè dins el cos d’un jaguar pot amagar-se l’ànima d’un ancestre que vigila per nosaltres o viceversa.

Per tant, quan volem prendre consciència dels fets i hi prestem l’atenció necessària aquesta estarà mediatitzada per l’estat d’ànim, el nostre punt de vista, el context, etc., i com en el exemple del somni, el que podem saber és el que hem sentit, com ara l’alegria, la tristor, excitació, dolor, pessigolles, calor, fred, etc. Un pessimista o un optimista són un exemple de que les coses es podem veure del color que estiguem predisposats a percebre. Una de les maneres que tenim d’avaluar i validar el que creiem saber i sentir és contrastant-ho a través de les nostres xarxes socials o fent recerca en llibres o altres. Si ens fixem, en moltes converses entre família o amics busquem la confirmació, aprovació o contrast amb les persones de la nostra confiança.

Amb tot, l’exercici de prendre consciència profunda de l’aquí i ara, és un exercici no sols recomanable sinó necessari i saludable per a aportar una calma interior, per a relativitzar el que sentim i pensem, tot alentint el pas del temps que en aquesta societat nostra sembla anar a 120 segons per minut. La presa de consciència ens pot fins i tot ajudar a modificar el que experimentem, repensant els conceptes, els valors, qüestionant les percepcions, i així prendre’ns les coses d’una altra manera.

Creieu vosaltres que podem viure sense la certesa del que nosaltres experimentem?

Creieu que podem controlar el com experimentem i sentim?

Som capaços de viure amb l’incertesa del que altres interpretin sobre els mateixos fets?

Com es pot viure amb l’incertesa del que som i el que vivim, com ara en demencia o alzheimer?

Llibre recomanat: L’escuma dels dies. De Boris Vian.

Pel·lícula: El padre. Dirigit per Florian Zeller amb Antoni Hopkins i Olivia Colman.

Cançó recomanada: Psicho Killer. De Talking Heads.

(cançó basada en David Berkowitz, un assassí en sèrie que confessà que el dimoni havia posseït al gos del seu veí i a  través seu li havia ordenat cometre els sis assassinats dels que va ser acusat. La cançó comença amb un «sembla que no puc enfrontar els fets, estic tens i nerviós i no puc relaxar-me…»)

ETIQUETES: | | | | | |