🔊 Escolta el pòdcast

Guió: Roser Soms | 13-1-2026

Naixem i ens formen en un entorn determinat, que aquí, per entendre’ns, anomenem “els pares”.

També podríem dir l’entorn, la família propera… Durant la nostra infantesa aprenem a reaccionar davant les diferents situacions que es generen en el si de la família i acabem escollint els comportaments que ens hi fan sentir més segurs. Per a un infant és vital aconseguir l’acceptació dels qui “manen”, i en teoria assimila les seves conductes com a apropiades o tolerables, almenys en l’entorn quotidià.

Podríem considerar que aquestes estratègies de supervivència o d’acomodació a un entorn relacional determinat les seguim utilitzant quan ja som adults, i deduir que les reproduirem, en la major part dels casos i de manera inconscient, en la nostra futura relació de parella. Es tractaria d’uns comportaments “apresos”, d’alguna manera, i gairebé “automàtics” si considerem que molts, sobretot els que ens generen conflicte, estan arrelats al subconscient.

En la relació amb la nostra parella podríem distingir entre aquells comportaments que “van com una seda” i aquells que ocasionen un “fregadís” o “xoc” i que de vegades ens generen profundes incomprensions i poden desembocar en una ruptura.

Però aquí caldria preguntar-nos si en la nostra relació de parella sempre reproduïm patrons apresos dels pares. ¿No és possible també que, al contrari, intentéssim evitar allò que no ens agradava o que consideràvem inadequat en la seva interacció? ¿Podria ser que tendíssim a buscar parelles similars als nostres progenitors per poder passar, d’alguna manera, per la mateixa experiència que ells, tal vegada dolorosa, amb la finalitat d’aprendre a gestionar-la?

Si les discussions que tenim amb la parella mostren paral·lelismes amb les dels pares, però no ens n’adonem, perpetuarem el sofriment. Si ens en fem conscients i ho podem parlar amb la parella, potser serà un motiu d’apropament i no d’allunyament.

D’altra banda, donar per fet que els infants que han viscut situacions conflictives entre els pares, reproduiran aquestes conductes en la seva relació de parella, és caure en un parany fàcil. No tots els casos són iguals, ni totes les persones maduren o adquireixen consciència alhora. Sembla que hi ha infants molt madurs i adults que encara no han superat l’etapa de dependència maternal. I això em porta a un interrogant que sempre m’he fet: Tots venim al món en les mateixes condicions de consciència? Però potser això ja seria el tema d’un nou interrogant…

ETIQUETES: | | | | |