Doncs …depèn, hi ha qui en té i qui no en té gens ni mica. És molt relatiu i amb això no vull eludir la resposta, sinó plantejar bé la pregunta.
La frustració és quelcom normal en un mon imperfecte en el que no s’assoleixen tots els objectius que hom es proposa, una bona actitud personal fruit d’una bona educació, és acceptar les coses com venen i com diuen els filòsofs orientals, fluir com l’aigua o cedir com el bambú.
Davant de les frustracions severes, serenitat i resiliència. L’alternativa és l’esfondrament moral de la persona.
Altre situació és la d’aquelles persones que han tingut una educació deficient on tot és concedit sense cap esforç, la qual cosa genera unes expectatives irreals de l’ofici de viure. Quan les persones educades així surten de l’ecosistema híper-protector o consentidor, la patacada és colossal i per tant la frustració és enorme no per la qualitat sinó per la cadena de frustracions com a conseqüència del xoc entre un mon irreal construït al cervell i la crua realitat.
Per tant la pregunta és si som educats per entendre la vida i acceptar les coses com son i no com la fantasia que moltes persones construeixen al seu imaginari.
