🔊 Escolta el pòdcast

Guió: Joaquim Palomar Boldó | 6/05/2025

Jorge Mario Bergoglio, nascut a Buenos Aires el desembre de 1936, va esdevenir el 266è papa de l’Església Catòlica i el vuitè sobirà de la ciutat del Vaticà, amb el nom de Francesc, des del 13 de març de 2013 fins la seva mort el 31 d’abril del 2025.

Francesc era fill d’emigrants piamontesos a l’Argentina i, segurament, aquest origen el va portar a adoptar la mateixa humilitat en el seu desenvolupament vital, escollint primer la senzillesa de l’ordre dels Jesuites i posteriorment, ja com a papa, escollint portar el nom de Sant Francesc d’Asis, conegut per la seva austeritat i proximitat als desvalguts, pobres, necessitats i també per la seva proximitat i amor als animals i a la natura en general. En els seus orígens va treballar com a porter de club nocturn i com a escombriaire, es va graduar i treballar com a tècnic químic. Durant la seva juventut va fer apropaments i amistats amb activistes socials com Esther Ballestrino, que acabà essent víctima i desapareguda per la dictadura argentina, així com la seva filla, fundadora de les Madres de la Plaza de Mayo que també va acabar segrestada, torturada i desapareguda. Si recullo aquestes dades és per a destacar la seva humanitat, humilitat i proximitat als desemparats i el seu posicionament en contra de les injustícies.

Sobre el seu recorregut religiós planen ombres i llums en relació a la seva posició durant la dictadura argentina, sobre la fermesa en la lluita contra els abusos i la pedofília en el si de l’Església o altres, o per si ha fet prou en relació al paper de la dona i el reconeixement d’altres. Però no podrem entendre res si no tenim en compte que costa molt canviar les inèrcies i dinàmiques socials i del poder, les enormes pressions que ha hagut de patir com a religiós i com a papa de Roma per part de tothom, inclosa la pròpia cúria romana. En aquest punt vull fer evident que els majors enfrontaments amb les accions de Francesc han vingut del poder en general i de l’extrema dreta en particular, que en aquests moments està governant grans potències i poderoses multinacionals, denunciant-ne els abusos, i als que s’hi ha enfrontat dialècticament en diverses ocasions.

Francesc va maniobrar amb precaució, conscient segurament que els canvis massa bruscos poden portar a un trencament sense solució, i per això va promoure molts petits canvis en l’organització de l’Església amb l’esperança que esdevinguin un punt inflexió suau però ferm. Ha promogut nous elements de control sobre les actuacions de l’església, en diversos terrenys, especialment en el control dels abusos i de les finances i apropat a la dona a les pròpies organitzacions de poder.

Al meu entendre, segurament conscient de la força de la imatge, el llegat més important del papa Francesc és essencialment simbòlic, potser tant o més potent com ho hagués estat un canvi estructural en la pròpia organització religiosa.

El seu llegat és un seguit d’imatges, valors i pensaments, mostrant una coherència entre les seves paraules i els seus fets i això, aquesta coherència, és avui una raresa a valorar, especialment en el món institucional i de poder.

Francesc ha cercat que la humanitat, la senzillesa i la humilitat formessin part del seu tarannà defugint la vida ostentosa en els palaus vaticans, el tron i les vestimentes ostentoses, sempre que li ha estat possible. S’ha apropat i ha donat veu als necessitats, als pobres, als malalts, a les poblacions indígenes maltractades i espoliades, a les minories represaliades, als migrants que fugen de la pobresa i la violència, i alliçonat als qui en són responsables assenyalant les injustícies.

Ha fet apropaments cap als col·lectius LGTBI, i a la dignificació i equiparació de drets de la dona, en els que encara queda molt recorregut per a fer en l’organització de la pròpia Església.

Ha estat un exemple d’esforç en el diàleg, i la conciliació, obrint els braços i creant lligams amb altres creences i organitzacions religioses i proposant-se per a intermediar en diversos conflictes armats com la guerra a de Rússia a Ucraïna o d’Israel a Gaza.

En les seves paraules, també ha posat veu i acusació pel maltracte a la natura, volent crear consciència d’amor als animals i a la natura. Ha mirat de cara als problemes de la humanitat.

El pes simbòlic del seu llegat ha retornat una certa dignitat a la institució de l’Església Catòlica, guanyant nous adeptes i simpaties més enllà dels seus creients, especialment pel seu apropament als que pateixen necessitats i injustícies i per la seva coherència en la recerca de la austeritat, tot plegat sense perdre la seva humanitat, sense defugir dels seus orígens ni perdre el seu sentit de l’humor.

El que em pregunto és fins a quin punt el seu llegat simbòlic, la seva imatge de prèdica amb l’exemple, hauran penetrat en les nostres consciències i, sobretot, en les institucions de poder polític, econòmic i religiós. Caldrà esperar un temps per a veure si la seva força ha estat capaç de causar un gir en les tendències dels poderosos, si la bretxa social trobarà límits, si la nostra consciència i capacitat d’estimar podrà abastar la vida en general.

Musica escollida.

«Vois sur ton chemin» de Bruno Coulais.

De la pel·lícula «Els nens del cor»

La lletra ens commina a pensar en els necessitats, a donar la ma als fills oblidats i perduts i servir-los de guia i

suport, d’esperança cap a un millor futur.