🔊 Escolta el pòdcast
Guió: Fina Trullàs | 4/11/2025
Quan parlem d’adolescència, sovint pensem en conflicte, desordre o rebel·lia. Però, i si repensem aquesta paraula? Potser l’adolescència no és un problema a resoldre, sinó un procés natural de transformació i descoberta. Podríem parlar de “joves en construcció”, de “persones que busquen el seu lloc al món”, o de “viatgers que aprenen a caminar amb el seu propi ritme”, com un arbre quan arriba el canvi d’estació, que necessita aquella poda sinàptica que el fa créixer amb més força i equilibri.
Aquest canvi de mirada és essencial. Si considerem l’adolescència només com un període de dificultats, correm el risc de centrar-nos en el que falla, oblidant el que és extraordinari: la capacitat dels joves de créixer, aprendre i superar obstacles, sempre que se’ls acompanya amb respecte i confiança.
Aquesta nova manera de parlar i pensar l’adolescència obre la porta a una reflexió més profunda: com acompanyem els joves en els seus processos interns? Com els oferim vincles, eines i presència per afrontar la vida, sense substituir el seu propi camí, sinó facilitant-lo amb mirada i confiança?
Però l’adolescència no neix del no-res, és la continuació d’un procés que comença molt abans, des de la infància, i que depèn dels vincles, l’educació, l’amor, els límits, la coherència en l’ acompanyament que els adults hem ofert al llarg dels anys.
Acompanyar els joves implica també entendre què passa dins del seu cervell. Durant aquesta etapa, el sistema límbic, responsable de les emocions, és molt actiu, mentre que el sistema prefrontal —que regula el raonament, la planificació, el control emocional— encara està desenvolupant-se. Per això poden reaccionar amb intensitat, impulsivitat o frustració aparentment exagerada. No és simplement “rebel·lia”, és una fase de desenvolupament neurobiològic que necessita presència adulta sostinguda, paciència i mirada serena.
Durant l’adolescència, els canvis no només afecten el cervell, sinó també el cos. Les hormones, com la testosterona i els estrògens, entren en acció, provocant canvis físics i emocionals intensos. Aquestes fluctuacions hormonals poden amplificar les emocions, augmentar la impulsivitat i generar moments de confusió o inestabilitat, però formen part d’un procés natural de creixement i maduració que, amb l’acompanyament i els vincles segurs, ajuda els joves a aprendre a regular-se, a desenvolupar autonomia emocional i a abraçar els canvis amb confiança i serenor.
És aquí on la resiliència juga un paper clau. No és innata, es construeix amb experiències significatives i vincles segurs. Els joves aprenen a tolerar la frustració, regular les emocions, recuperar-se dels errors quan se’ls acompanya de manera coherent i confiada. Els errors no són fracassos, sinó pràctiques essencials que permeten al cervell integrar experiències, connectar el sistema límbic amb el prefrontal, reforçar la capacitat d’autocontrol.
La metàfora del tren il·lustra això perfectament. Imagineu un jove que demana a la mare d’anar a veure l’àvia, que viu lluny. Ha de fer un viatge llarg amb tren. La mare, tot i la inseguretat, el deixa marxar. Abans de sortir, li posa una nota a la butxaca i li diu: “Si tens un problema, llegeix la nota.” Durant el viatge, el jove se n’oblida fins que, en un moment de conflicte i té por, no sap què fer. Recorda la nota, se la posa a la butxaca, la treu i la llegeix: “La mama està al vagó del darrere.”
El tipus d’apego i el vincle establert abans de l’adolescència són significatius. Els joves amb un vincle segur confien, saben afrontar frustracions, gestionar conflictes amb més serenor. Aquells amb un vincle insegur poden mostrar desconfiança, ràbia o ansietat, buscant una seguretat que no van poder consolidar abans. Com explica Gordon Neufeld, només quan s’ha establert un vincle profund i segur els joves poden separar-se emocionalment amb confiança i afrontar el món amb autonomia.
El context social i digital fa que la tasca sigui encara més complexa. Jonathan Haidt, a The Anxious Generation, recorda que els joves creixen immersos en pantalles, comparacions constants, relacions virtuals, amb menys joc lliure i menys contacte directe amb adults de referència. Aquesta “gran recablejada” de la infància augmenta l’ansietat i fa encara més necessària la presència d’adults sòlids, capaços d’ajudar-los a regular emocions, sostenir conflictes i oferir presència.
Al mateix temps, la motivació interna i l’autonomia són essencials. Com assenyalen William Stixrud i Ned Johnson a The Self-Driven Child, els joves necessiten sentir que tenen control sobre la seva pròpia vida. Quan els adults controlem massa, inhibim la resiliència i la capacitat de regulació emocional; però quan els deixem espai per decidir i aprendre dels errors, mantenint el suport discret, poden descobrir el seu poder, assumir responsabilitat, desenvolupar confiança interna.
Tot això ens porta a un element clau: temps per nosaltres, temps per ells. Els joves necessiten la nostra presència, la mirada, la paciència. Nosaltres necessitem cuidar-nos, reposar-nos, retrobar la calma per poder acompanyar amb energia i coherència. Sense aquest temps compartit, el vincle i la presència perden força.
Penso que és important que, com a pares, mares o referents, ens acompanyem d’una bona xarxa de bons tractes. L’acompanyament és un procés compartit, un moviment que ens inclou a tots. Aquests vincles que ens sostenen poden ser els amics, famílies, professionals, psicòlegs… que ens ajuden a mantenir-nos dempeus quan el pes del dia a dia o els conflictes ens sobrepassen.
Hi ha moments en què la vida ens posa davant d’una bola massa gran, una situació que no podem empassar. Se’ns fa bola. A vegades es remou una ferida antiga, un record de la nostra pròpia infància; d’altres, simplement, ens trobem davant d’alguna cosa nova, inesperada, que ens sorprèn, que ens fa sentir perduts o perdudes.
És aquí on la xarxa de bons tractes esdevé essencial, perquè educar, acompanyar, escoltar, sostenir els joves és també acompanyar-nos a nosaltres mateixos. És reconèixer que el creixement és mutu, que tots estem en procés, que només des d’aquesta humilitat compartida podem sostenir-los de veritat.
Així, pas a pas, tots plegats, fem camí, i aquesta etapa de canvi, aquesta nova estació, pot ser viscuda amb més serenor, més consciència, més satisfacció per a totes les persones implicades.
Acompanyar els joves en els seus processos interns és, al cap i a la fi, un acte d’amor: amor que confia, que espera, que sosté, que permet la frustració i els errors, un amor que és com l’últim vagó del tren, sempre darrere, vigilant, sostenint, però deixant que el viatge sigui seu. Només així, amb vincles segurs, presència sostinguda i confiança, els joves poden descobrir la seva força, trobar el seu camí i aprendre a caminar sols, amb la ment, les emocions i el cor equilibrats.
[29/10, 7:53] Fina Trullas: Estic amb aquestres tres
Cat Stevens – Father and Son
Simon & Garfunkel – The Sound of Silence
Fleetwood Mac – Landslide
