🔊 Escolta el pòdcast

Guió: Roser Soms | 11/3/2025

Els darrers mesos hem vist a la xarxa una gran proliferació de pòdcasts, entrevistes i conferències al voltant d’aquest tema que ens interpel·la a tots, ja que un dia o altre haurem de trobar-nos en la situació de fer el traspàs, allò que en diem “morir”.

Ja als anys setanta, el psiquiatre i filòsof nord-americà Raymond Moody, autor del llibre èxit de vendes mundial Vida després de la vida (1975), va ser el capdavanter d’un grup d’investigadors que crearen una associació i una revista per estudiar aquest fenomen des del rigor de la medicina, la psicologia o la psiquiatria.

Moody distingia 9 trets comuns en les experiències que relataven les persones en tornar d’un coma o pèrdua de consciència:

1. sons audibles, com un brunzit

2. sensació de pau i absència de dolor

3. experiència de sortida del cos

4. recórrer un túnel

5. sensació d’ascensió cap al cel

6. trobades amb gent coneguda, sovint parents morts

7. trobada amb un ésser espiritual

8. revisió de la vida en un llampec

9. aversió davant la idea de tornar al món

Avui dia, el fenomen s’està difonent molt gràcies a científics i comunicadors punyents com el cirurgià Manel Sans Segarra, que des de la seva perspectiva científica més rigorosa ens explica casos de pacients que han viscuts experiències al llindar de la mort amb molts paral·lelismes entre si. Ell remarca que aquestes experiències solen ser radicalment transformadores per a la persona que les viu i també conclou que per força ha d’existir quelcom més enllà de la consciència, ja que durant aquest lapse les persones es troven inconscients, amb activitat cerebral zero, i l’anomena “supraconsciència”.

Una altra veu influent en l’estudi de les EPM és el cardiòleg holandès Pim Van Lommen, famós pels seus treballs científics sobre aquestes experiències i la consciència, publicats a la prestigiosa revista mèdica The Lancet i al llibre Consciència més enllà de la vida (2007). Ell arriba a la conclusió que la consciència no resideix al cervell, perquè quan aquest està “desconnectat”, la consciència continua, i constata que aquestes experiències surten del marc de l’espaitemps. A les seves conferències critica l’actitud tancada de la ciència “oficial” citant Oppenheimer: “En la ciència no hi ha lloc per al dogma”.

Altres investigadors destacats sobre el tema han estat la psicòloga Elisabeth Kübler-Ross i el psiquiatre Bruce Greyson, qui s’ha endinsat més en la vessant espiritual/mística.

En el terreny personal, puc dir que sent adolescent vaig tenir notícia d’aquest tipus de vivències pel meu avi patern, que després d’haver sofert un desmai per un problema de salut, va despertar dient que havia experimentat un benestar increïble, una pau infinita, i que si allò era la mort, ja no li tenia cap por. Vull puntualitzar que l’avi no era una persona religiosa, però sí transmetia una serenor i que s’agafava totes les coses de la vida amb naturalitat. Quan m’ho va explicar, vaig anar a comprar-li el llibre de Raymond Moody Vida después de la vida, que aleshores estava de moda.

No és l’única persona que m’ha explicat experiències assimilables a les EPM. Però encara sembla que hi hagi una certa reticència a fer-les públiques, possiblement pel temor de no ser creguts o compresos.

Per acabar, i tornant al títol del programa, obrim alguns interrogants per iniciar el debat…

Com interpretem aquestes experiències? Les interpretarà igual una persona creient que un agnòstic? Malgrat l’allau de casos que es registren, la ciència oficial continuarà ignorant aquest fenomen i titllant-lo de superxeria? Què en penseu vosaltres? Ens aporta algún avantatge, viure des de la perspectiva que la mort és un estat de benaurança?

Música per acompanyar el tema: Song from a secret garden del compositor noruec Rolf Løvland

(https://www.youtube.com/watch?v=jR1gerSNTYk)