La fe sol ser definida com la creença o confiança en algú o alguna cosa. Habitualment es relaciona amb la religió i l’existència d’un més enllà però no té perquè ser quelcom merament metafísic.

La fe és un concepte efímer i per això difícil de comptabilitzar cosa que tendim a fer molts de nosaltres en molts aspectes de la nostra vida, comparant-nos amb els altres i aspirant, sense voler, a tenir més de qualsevol cosa que un altre.

La fe és un valor que posseeix l’home i que és susceptible de canvis, és a dir, pot augmentar però també pot minvar i no necessàriament cal que aquest fet esdevingui de manera conscient. De vegades, les nostres emocions i sentiments són tan intensos i tan sorprenents per a nosaltres mateixos que s’escapen a tota raó i només podem sostenir-los des de la fe.

Per  a mi, tenir fe és:

  • creure en mi mateix confiant en els valors que tinc, descobrint-los, coneixent-los, acceptant-los i compartint-los;
  • creure i confiar en què l’amor tot ho mou i tot ho pot, en què l’amor està present i uneix la humanitat i tots els éssers vius;
  • creure que tot anirà endavant i l’amor s’imposarà;
  • creure en l’amor entès des del compartir, l’aprendre, l’acceptar, el perdonar, el no jutjar, l’agrair.

Dono, doncs, un SI en majúscules a l’interrogant d’avui. Tot es redueix a la fe donada la seva concepció metafísica. La fe brolla de l’interior i no pot ser entesa per la ment ja que la ment és lògica, i d’alguna manera previsible, tot al contrari del què es desprèn de la nostra intuïció i saviesa interna que són totalment imprevisibles i defugen la lògica i la raó.

El primer acte de fe hauria de ser de manera indubtable cap a mi mateix, doncs sóc un ésser ple i amorós. Al quedar tot reduït a la fe, tot es redueix a creure i confiar en què la força comuna de l’amor que nia dins de cadascú de nosaltres farà que tot esdevingui possible.