Guió de Jordi Mora i Garrido per el programa de ràdio “el punt de l’interrogant del dia 26 de novembre 2019

La història mateixa pot definir-se com la ciència de la memòria (existeix un clàssic de la història xinesa titulat Memòries històriques, de Sima Qian, entorn de l’any 100 a.;C.), i les institucions encarregades d’elaborar-la, estudiar-la, conservar-la i perpetuar-la serien les institucions de la memòria: el propi ofici de l’historiador, les acadèmies, els Departaments i Facultats de la Universitat, els Arxius i Biblioteca, i el seu suport fonamental, que són els escrits (llibres, i tota mena de fonts documentals). El ús polític de la història ha estat una constant des que aquesta existeix (incorrent en manipulacions dels fets, com en la famosa narració de la batalla de Qadesh, o en la inscripció obsessiva del nom —Ren— per obtenir la immortalitat així com el seu esborrat per ser substituït pel de l’enemic supervivent, tot això en l’Antic Egipte). Els romans fins i tot incloïen en les condemnes judicials la trucada Damnatio memoriae, que buscava destruir qualsevol classe de vestigi o record de l’enemic de l’Estat, incloent la prohibició de citar el seu nom.

Són essencials en la memòria històrica els actes commemoratius, dates simbòliques (batalles, lleis, naixements o morts) els aniversaris de les quals se celebren, especialment els centenaris o nombres rodons. Un paper molt important ho compleixen els espais simbòlics (per exemple, als Estats Units el lloc de la Batalla de Gettysburg -vegeu Lloc Nacional d’Interès Històric, uns 2500, però que només són el 4% de tots els que figuren en el Registre Nacional de Llocs Històrics-, a França el de la batalla de Verdun o el del desembarcament de Normandia, a Bèlgica el de la batalla de Waterloo) que en algunes ocasions són escenari de reconstruccions, que en molts altres llocs són popularitzades com a fires medievals o espectacles de mil tipus, incloent el modern concepte de parc temàtic. La fidelitat o l’anacronisme no és el més important per a l’eficàcia de la memòria — Eric Hobsbawm[5] ha analitzat els mecanismes mitjançant els quals s’inventen tradicions i Jon Juaristi[6] demostra com els mites d’origen són manipulats des d’un punt de vista nacionalista.

També són decisius els elements del que àmpliament es pot cridar la cultura material la funció de la qual és commemorativa: monuments, elements del paisatge urbà que es nomenen per recordar fets i personatges històrics (carrers, places, parcs, escoles…), especialment els lligats al culte religiós o civil (esglésies, edificis públics com palaus, castells, ajuntaments, parlaments) i els espais funeraris, començant pels cementiris i incloent els llocs d’enterrament no convencional.

Tot aixó está molt bé, si mirem la viquipedia, ens trobarme amb aquest texte que de fet, es la més pura realitat.

De fet, quant parlem de “memoria historica”, moltes vegades o gaire bé sempre, ens oblidem del fet de que la Historia l´escrïuen aquells que guanyen els conflictes i ho fan segons els seus ideals.

El que més em sorpren, es quant viatgem a fora del nostre pais, per exemple a França, tenen una memoria historica molt viva, no hi ha poblet que no tingui el seu monument als caiguts per la patria, ja siguin  infants o parsones adultes, soldats ó civils…peró…hay!!! Que ens passa aquí?.

Per que ens fa tan de mal, parlar de la nostre memoria historica?…Acas, oblidant els fets de les guerres no sentim el dolor?.

Seria bó que tinguesim tots plegats més “ memoria historica”, per no tronar a repetir els mateixos errors.